dimarts, 3 de juliol de 2018

La literatura juvenil en l’aula

Teaching Yound Adult Literature Today. Insights, considerations, and perspectives for the classroom teacher. Judith A. Hayn, Jeffrey S. Kaplan, Karina R. Clemmons. Rowman and Littlefield, 2017, second edition, 340 pp. London. ISBN: 978-1-4758-2947-1.


Teaching Yound Adult Literature Today recull una sèrie d’estudis sobre la literatura adreçada expressament a adolescents i joves, incidint especialment en les estratègies que es poden adoptar per treballar-la en l’aula.

Convé advertir, d’entrada, que el terme «Young Adult Literature» a què fa referència el títol d’aquest llibre correspon al que nosaltres diem «literatura juvenil», encara que l’equivalència no és exacta del tot. Literalment, «Young Adult Literature» s’hauria de traduir com a literatura per a joves adults. En anglès es fan servir també termes com «adolescent literature», «teen fiction» o «juvenile fiction», que encaixen més precisament amb la nostra «literatura juvenil». Hi ha alguna diferència entre totes aquestes etiquetes? Per què aquesta diversitat terminològica per a incloure en la pràctica els mateixos llibres? 

Una primera explicació vindria donada per l’evolució del gènere, que hauria estat seguida per la corresponent evolució del nom. Per a alguns, la YAL (Young Adult Literature) va començar amb Catcher in the Rye (1951). La novel·la de Salinger va marcar el naixement de protagonistes adolescents, que lluiten per definir-se. Per a altres, la ficció juvenil actual comença amb Go Ask Alice (1971), una obra tan atrevida (per a la seua època) sobre l’addicció a les drogues que l’autor no la va signar amb el seu nom. El tractament de temes «atrevits» i la presentació de personatges adolescents d’identitat problemàtica, justificarien aquest canvi de nomenclatura. 

Un altre motiu, encara, és que en l’època del que és políticament i culturalment correcte, el rètol «Young Adult Literature» esborra o dissimula les connotacions pejoratives de «literatura juvenil», considerada com una literatura de menys categoria. La maniobra és sospitosa, pel que té de «correcta» —és a dir, eufemística— i perquè, de fet, això de «Young Adult» no deixa de ser un oxímoron.

En diversos dels estudis recollits en Teaching Yound Adult Literature Today s’intenta explicar què s’entén exactament per «Young Adult Literature». En primer lloc, hi ha la qüestió de l’edat: un dels autors afirma que el terme young adult pot incloure adolescents des dels deu fins als 19 anys, ventall cronològic ben ampli i una mica vague. Supose que tractant-se d’aquest període de la vida humana no s’hi pot fer més. Independentment de l’edat dels lectors a qui va adreçada aquest tipus de literatura, la majoria dels autors d’aquest llibre coincideixen a caracteritzar com a YAL les obres de narrativa en què els adolescents són els personatges principals, enfrontats amb qüestions relacionades amb adolescents i amb resultats que depenen habitualment de les seues decisions i tries. 

I insisteixen, des de diferents punts de vista, a reivindicar la qualitat de la YAL, contra el prejudici que és menys literatura que la literatura real. En el fons, la utilització de l’etiqueta YAL s’explica fonamentalment per aquest motiu. No diuen, però, que aquest tipus de literatura, per molt YAL que s’autonomene, s’ha convertit en un subgènere literari, molt codificat, i per tant, convencional i previsible en bona mesura, igual que uns altres subgèneres com la novel·la negra, l’eròtica o la romàntica. Com que és més previsible, i té uns límits més acotats, és més fàcil i més accessible per al públic jove, cosa que també té inconvenients. Entre els alumnes s’observa de vegades un cert fastigueig davant la insistència en una sèrie de temes que com que són propis de la seua edat els haurien d’interessar. D’altra banda, el lector que necessita «identificar-se» amb els personatges i amb els temes de les novel·les que llegeix, sempre serà un mal lector. 

Sed contra, si els professors seleccionen bons textos de YAL, que retraten les vides dels adolescents, de les seues famílies i dels seus amics, presentant la diversitat que hi ha en l’escola i en la societat, aconseguiran enganxar els alumnes, els quals veuran així que la seua «veu» importa. Com a conseqüència, desenvoluparan actituds més positives envers la lectura. Hi ha una altra raó a favor de la YAL, segurament la més decisiva per als professors: als alumnes els costa connectar amb els textos «clàssics» (les cometes impertinents són dels autors dels llibre ressenyat). 

Una idea recurrent de Teaching Yound Adult Literature Today és que la YAL pot ajudar a resoldre les injustícies i les tares diverses de la vida social actual. La literatura hauria de ser un mitjà per combatre l’homofòbia. O el racisme. Un dels autors arriba a escriure, literalment, que «els professors poden contribuir a derrotar el racisme fent que els alumnes aprenguen i experimenten que l’amor és més poderós, ajudant-los a escoltar el seu cor, a explorar els seus temors. Aclarir malentesos i prejudicis per mitjà de la literatura juvenil és una manera d’aturar el racisme». Llàstima que aquestes bones intencions vagen acompanyades d’una ingenuïtat tan poc adulta, tan candorosa.

En un altre dels articles recollits llegim que «les minories marginades haurien de veure’s o trobar-se en la literatura que es proposa en l’escola, com una manera de sentir-se més segurs». Entre aquestes minories marginades hi ha, és clar, els gais, els bisexuals, els transgèneres i… les dones grasses! Un dels estudis porta per títol «Fat Female Protagonists in YAL and in classrooms». M’estranya que no es diga res dels nois grassos. Tot plegat resulta potser una mica excessiu. Quan els col·laboradors d’aquest llibre es queixen de la consideració de la YAL com a literatura de poca qualitat, haurien de recordar que el didactisme i la moralització són fatals per a la literatura. I inútils. 

No voldria ser més impertinent del compte, però no puc deixa d’assenyalar el fet curiós que un llibre com aquest, dedicat a reflexionar sobre les millors estratègies per a fomentar la lectura entre els joves, siga tan avorrit de llegir. La majoria dels qui hi han col·laborat escriuen en un anglès que no costa gens de seguir, certament, però gasten un estil tediós, escolar, amb una falta de gràcia i de nervi que tomba d’esquena. A més de l’avorriment, no he pogut evitar tampoc una reacció de perplexitat i d’escepticisme, que he intentat explicar en aquest article. Així i tot, aquest llibre m’ha interessat, i crec que és objectivament interessant, perquè no hi ha dubte que la YAL o la literatura juvenil té una presència indiscutible en la literatura actual.