dimecres, 26 de setembre de 2018

Escriptura i plagi

Entre les recomanacions que va fer Stendhal a la seua germana Pauline per a escriure bé, hi ha un procediment que no va esmentar mai, encara que ell mateix el va practicar sovint: copiar. Plagiar! Stendhal va copiar sense manies, i ho va defensar fins i tot. En una carta a Adolphe de Marestes, li recordava que «Molière disait, en copiant Cyrano de Bergerac, “Je prends mon bien où je le trouve”». Després de citar aquest precedent il·lustre, Stendhal hi afegia, cínicament: «Si mes boocks arrivent à 1890, qui songera au grain d'or trouvé dans la boue?» Qui pensarà al gra d’or trobat al fang? Potser s’equivocava. Sempre hi ha gent desocupada i malèvola que s’entreté a desemmascarar aquestes maniobres. Però, en el fons, Stendhal l’encertava. Nosaltres, lectors del segle XXI, sabem que va plagiar en alguns dels seus llibres, sí, i què? A qui li importa, això?

A veure, no ens embalem. Plagiar està mal. Això no es fa. En comptes de plagiar, s’ha de citar, com fan les persones honrades. No hi ha res més a dir! Així i tot… La temptació de plagiar sempre tindrà una «justificació»: és ridícul empitjorar amb les nostres paraules el que uns altres han dit molt millor. A més, produeix un cert descoratjament escriure sobre qüestions que ja han estat molt ben tractades. Es pot citar, és clar. I això és el que s’ha de fer. Però la citació també té inconvenients: de vegades entrebanca el text. I no sempre hi queda ben integrada.

De vegades, els límits per decidir si hi ha plagi o no resulten una mica imprecisos. Hi ha plagis que no són literals i consisteixen en una paràfrasi del text original. D’altra banda, un text pot ser reproduït —plagiat— tal qual, o pot ser modificat lleument, donant-li un sentit bastant diferent. Fins i tot, millorant-lo substancialment. En aquest últim cas, hem de parlar de plagi o d’obra de caritat?

Hi ha també l’autoplagi. Sovint, l’escriptor recicla textos anteriors seus i els passa com si fossen nous de trinca. En lloc de tornar sobre un tema tractat i fer-ne un enfocament nou, prefereix repetir-se: copiar-se o plagiar-se. El que importa és fer via com més ràpidament millor. Josep Pla va practicar tant el plagi com l’autoplagi. En alguns dels Homenots es va limitar a reproduir textos que li havien facilitat uns altres com si els hagués escrit ell. I al llarg de la seua obra va reciclar constantment textos propis, mínimament refets i corregits.

Per complicar-ho una mica més, hi ha els plagis inconscients. De la mateixa manera que de vegades llegim un llibre com si fos la primera vegada, ja que no recordem absolutament res de la primera lectura, l’oblit de vegades s’emmascara i ens ofereix com a propi un pensament o una expressió que vam llegir i que havíem «oblidat». Quan per un motiu o altre ens n’adonem, la sensació de ridícul i d’insignificància és francament incòmoda. A més, al·legar la inconsciència com a coartada no convenç ningú i es considera una mostra de cinisme. 

De tota manera, els autors plagiats haurien de moderar la seua indignació. Fuster va escriure que ser perseguit és ja una victòria. El mateix es podria dir de ser plagiat. O de ser piratejat, que no és el mateix, però hi té una relació estreta. De vegades, innocentment, entre en algunes pàgines «il·legals» de descàrrega de llibres per veure si hi ha algun títol meu. Mai no hi trobe res, cosa que em decep profundament. No em pirategen! Mal senyal. Hi ha autors que es queixen de les pèrdues milionàries que els produeixen el pirateig dels seus llibres. Ja m’agradaria a mi indignar-me’n (això sempre ve de gust), ni que fos pel que té de bon símptoma i de propaganda gratuïta. 



PD. Una nota sobre la santa indignació. Ara estic llegint, ple d’entusiasme, La cartoixa de Parma. Hi trobe aquest comentari sobre el protagonista, que s'enfureix d'allò més quan li furten el cavall en la batalla de Waterloo: «Fabrice exagérait comme tout homme indigné». Stendhal, Stendhal!