dimarts, 2 d’octubre de 2018

«Lectura contra lectura»: una ressenya de Josep Alapont sobre «La literatura recordada»


Josep Alapont Martí ha publicat una ressenya en la revista Saó sobre La literatura recordada amb el títol de Lectura contra lectura. Podeu llegir-la completa clicant-ne l’enllaç. He de confessar que m’ha agradat especialment. No ja pels elogis, que també!, sinó per l’esforç que ha dut a terme el seu autor per copsar la forma i els motius que donen sentit i coherència al llibre. M'he sentit llegit amb molta atenció.

Alapont destaca en el seu assaig que La literatura recordada, formada per diferents capítols publicats prèviament en el blog de la serp blanca, igual que els d’Un son profund, no és un recull de notes heterogènies sobre temes i autors molt diversos. Cada un dels 101 capítols o notes en què està organitzat el llibre conserva la seua independència, però al mateix temps tots estan relligats entre si per mitjà del contrapunt. «L’efecte conjunt —diu— és extremadament revelador. Cada veu, cada tema o motiu adquireix sobtadament dins del conjunt unes ressonàncies i unes significacions que abans no tenien. De la primera entrada a l’última el fil temàtic que les uneix no s’interromp en cap moment (i si abruptament s’interromp es reprès més endavant; la variabilitat és infinita). Això té a primera vista un valor “estètic” indiscutible. Més important, però, és el seu valor “crític”. La lectura de cada capítol anticipa la comprensió del següent; dona als lectors, diguem-ho així, una clau hermenèutica.» 

«La composició filada i contrapuntística de La literatura recordada —continua— conserva totes les tensions i contradiccions (la justa “distribució de llums i ombres”) però sense reduir el fenomen de la literatura a una única línia o veu. És una composició digna de l’art dels millors novel·listes». 

Josep Alapont conclou el seu assaig crític amb aquestes paraules: «El compromís amb aquesta idea de la literatura encara es fa més patent si atenem a l’estricta continuïtat en referència a aquesta qüestió d’aquest llibre amb l’anterior, Un son profund. En la nota preliminar d’aquest Iborra va escriure: “Un son profund no és un manual d’història literària, sinó un itinerari per alguns dels temes i de les obres de la literatura universal”. De La literatura recordada podríem dir exactament el mateix, amb l’únic matís que, en aquest cas, el recorregut per la literatura universal, essent molt més lliure i personal que l’anterior, és encara més revelador en el seu retrat».