divendres, 5 d’octubre de 2018

Un repertori d’anglofília

Llegit, gairebé d’una tirada, Un aire anglès de Miquel Berga, recull d’una sèrie d’articles que tenen l’origen en les columnes dominicals publicades per l’autor des del 1992, primer a El Punt i més tard a El Punt Avui. En la nota preliminar, explica que «1'hipotètic valor d'aquestes proses està vinculat al que es vulgui donar a la tradició liberal i humanística que associem al món britànic. En aquests escrits, hi treuen el cap escriptors i polítics (britànics i nord-americans), institucions i tradicions, que han forjat una peculiar manera d'entendre el món que ha tingut un predicament notable en la cultura occidental. En base a aquests elements comuns s’ha confegit el diccionari de conceptes —més o menys importants— que conformen aquest llibre. Estan agrupats seguint un ordre tan aleatori com el de 1'alfabet, i no responen a qüestions d'especial actualitat, per això es presenten sense referències temporals». 

El que fa més atractiu aquest llibre és que el seu autor no es limita a recordar algunes de les característiques de la tradició humanística anglesa, sinó que ell mateix les ha assimilades a fons i les ha posades en pràctica. Hi mostra un aire de lleugeresa, un rebuig de qualsevol actitud emfàtica, a l’hora de tractar qualsevol tema, i, sobretot, un gust per les formes que pren la ironia en la tradició britànica, com ara la flegma i, sobretot, l’understatement. Berga caracteritza la primera com una actitud de contenció. Per això, molts anglesos troben que el pitjor d’ofegar-se és haver de cridar «auxili» i fer aquests escarafalls. L’understatement es pot entendre com «una al·lèrgia a les afirmacions solemnes, una tendència a subestimar la pròpia posició per evitar anar pel món ridículament tibat», o com «l’art de subestimar els èxits propis». Encara que Berga no identifica la flegma i l’understatement amb la ironia, els considera tots dos uns efectes col·laterals generats per aquesta. La ironia, de fet, tal com es manifesta en la tradició britànica, pren una gran varietat de formes; sovint es combina o es confon amb l’humor i el gust per la paradoxa. Austen, Swift, Wilde i Chesterton són alguns dels autors que van practicar les formes i les virtuts de la ironia en el seu grau més alt.

Al llarg d’Un aire anglès Miquel Berga mostra les dues millors qualitats que pot tenir un escriptor: la claredat i l’amenitat. Aquesta última està assegurada per la gran profusió d’anècdotes i dites reportades d’autors i personalitats molt diversos. Alguns dels més citats són Wilde, Chesterton i Winston Churchill. En una de les notes, dedicades a comentar l’habilitat retòrica a l’hora d’injuriar, Berga recorda aquestes paraules, elegants i devastadores alhora, que Churchill va etzibar en una ocasió contra un adversari polític: «Vostè té totes les virtuts que em desagraden i cap dels vicis que jo admiro». Més gruixut va ser el que va dir Benjamin Disraeli, primer ministre de la reina Victòria, a un membre del parlament: «Senyor: vostè morirà al patíbul o víctima d’alguna malaltia indescriptible!» Però aquest va saber regirar-se amb rapidesa i li va replicar: «Primer ministre: això dependrà de si abraço la seva política o de si em poso al llit amb la seva amant». 

Una altra de sir Winston, que no em puc resistir de transcriure. Deia que els animals que més li agradaven eren els porcs, perquè «els gossos et miren de baix a dalt, amb massa respecte. Els gats et miren de dalt a baix, amb un punt de menyspreu. Només els porcs et tracten com a un igual». De Chesterton també n’hi trobarem un munt. Només en cite aquesta: afirmava que l’única manera segura que havia trobat d’agafar el tren a l’hora consistia a perdre l’anterior. 

Alguns dels articles d’Un aire anglès són apunts minimalistes de crítica literària, d’una concisió i una penetració admirables, sobre Dickens, Joyce, Sterne i Orwell. Del Tristram Shandy diu amb exactitud que és «el llibre més irreverent i descarat del segle XVIII i de la història de la literatura». I un dels més divertits. Recordeu que en català el podem llegir en la traducció de Joaquim Mallafrè.