dijous, 17 de gener de 2019

Plini el Jove i el seu «Panegíric» de Trajà

Ja posats, m’he llegit l’última obra que em faltava de Plini el Jove, el Panegíric a l’emperador Trajà. Llevat d’aquesta extensa peça oratòria, pronunciada al Capitoli, probablement el setembre de l’any 100, no ens ha arribat res més dels discursos de Plini. Sabem per les seues Lletres que molt sovint havia pres la paraula per defensar causes particulars i que el seu talent oratori gaudia a Roma d’un gran prestigi. El Panegíric, tal com el podem llegir avui, no és exactament el discurs pronunciat al Capitoli, sinó una amplificació molt més extensa, que va recitar a un grup escollit en tres sessions.

Quin interès pot tenir un llibre amb un propòsit bàsicament laudatori? El tema, el to i el sentit ja estan determinats per endavant. A més, és molt avorrit sentir parlar bé d’algú. El mateix Plini, en una lletra al seu amic Voconi Romà, hi fa una referència a l’obligada limitació —al caràcter formulari— imposada al seu parlament de gràcies: «t'he tramès, de conformitat als teus precs, el discurs en el qual vaig regraciar, fa poc, a títol de cònsol, el millor dels prínceps... Voldria que et fessis càrrec de tota la bellesa i de tota la dificultat del tema. En els altres, la mateixa novetat manté l'atenció del lector; en aquest tot són coses ja conegudes, a l'abast de tothom, repetides. Això fa que el lector, gairebé passiu i sense curiositat, només es fixi en l'estil, on es fa més difícil de deixar satisfet, quan se'l considera d'una manera exclusiva».

Per tant, tractant-se d’un discurs que té com a tema fonamental coses ben sabudes per tots —l’emperador Trajà és el millor i una bellíssima persona, etc.— , l’únic que hi compta, com assenyala l’autor, és l’estil. De seguida, però, se’ns planteja un dubte: val la pena llegir un text únicament per l’estil? Admirar un parlament o un text per la seua forma és com admirar una interpretació musical únicament pel seu virtuosisme: perquè és difícil, no perquè tinga valor. Als babaus, això els agrada: no hi entenen res, cosa que no representa cap problema, perquè no hi ha res a entendre, però com que és difícil saben que han d’aplaudir.

A diferència de la plàstica i encara més de la música, en la literatura el joc purament formal no s’aguanta. De tota manera, el Panegíric no es llegeix com una pura exhibició de virtuosisme retòric. En primer lloc, com assenyala Marçal Cervera, traductor al català de les obres de Plini el Jove, aquest va convertir el seu discurs en un veritable tractat de política: «el Panegíric —diu—, en aquest sentit, és la més completa definició de la nova manera de governar que, amb Trajà, s’instaurava en l’imperi». A més, l’elogi de Trajà es fa en contrast amb un dels seus predecessors: Domicià. En aquest cas, el botafumeiro deixa pas a l’atac apassionat, a un retrat tètric d’una qualitat extraordinària. El panegíric de Trajà, ve a dir Plini, seria incomplet i inexacte si no es contrasta amb el que el va precedir: «tot el que ara dic, pares conscriptes, o he dit abans parlant dels altres prínceps, és adreçat a fer palès com el nostre pare reforma i corregeix els costums del principat, corromputs i depravats per una llarga habitud. D'altra banda, res no és a bastament lloat sense la comparança». 

No debades, el contrast o l’oposició és el principi formal per excel·lència que Plini aplica en el Panegíric, de manera que «així com les torbonades i les tempestes fan valer la calma del mar i del cel, així jo creuria que aquell tumult t'ha precedit per tal d'augmentar la benanança de la teva pau. Té aquestes alternatives la condició dels mortals, que les coses adverses neixin de les favorables, les coses favorables de les adverses. Déu oculta la llavor de les unes i les altres, i tot sovint les causes dels béns i dels mals s'amaguen sota l'aparença contrària». 

Mentre Domicià va retenir el poder, Plini va viure en una situació de por i d’inseguretat constants. Durant aquell temps, «vigilaven les portes l'horror i l'amenaça i una mateixa por per als admesos que per als exclosos: afegiu-hi, encara, l'encontre i l'aspecte aterridor del qui rebia; la supèrbia al front, la ira als ulls, una femínea pal·lidesa pel cos, a la cara la impudència dissimulada per un importú enrojolament. Ningú no gosava avançar-se, adreçar la paraula a aquell que sempre cercava les tenebres i el misteri i que mai no sortia de la seva solitud sinó per a escampar desolació». 

Plini conta una tècnica de Domicià, que també posava en pràctica un polític valencià conegut per la seua habilitat maquiavèlica o florentina: quan tenia un dinar de treball amb adversaris polítics, s’hi presentava dinat, i així podia maniobrar amb més llibertat. Igual que Domicià. Trajà, però, no actua així: «perquè el que és tu no t'acostes als teus convidats amb l'estómac ple d'haver dinat tot sol abans del migdia, a manera d'espectador i d'espieta; ni, sadoll i eructant, no llances, més que no pas serveixes, a uns homes dejuns i famejants, menges que tu desdenyaries de tocar, i havent endurat amb prou feines aquella superbiosa ficció d'un convit, no et retires altra vegada a la disbauxa clandestina i a la secreta intemperància». En fi, els emperadors que havien precedit Trajà «s'alegraven més dels vicis que de les virtuts dels ciutadans, primerament perquè cadascú s'agrada de veure en un altre la seva pròpia natura, després perquè creien que aquells que no es mereixien ésser altra cosa que serfs, havien de suportar més fàcilment la servitud». 

Plini fa referència en el mateix Panegíric a algunes de les característiques temàtiques del seu discurs, que matisen el que havia afirmat en la carta citada abans. D’entrada, remarca que pronunciar el seu discurs ha estat fàcil perquè… tot el que hi diu és veritat! «Donar les gràcies a qui s'ho mereix és fàcil, pares conscriptes! Perquè no hi ha perill que, a través de les meves paraules, la seva humanitat li sembli un retret de supèrbia, ni la seva frugalitat d'immoderació, ni la seva clemència de crueltat, ni la seva llarguesa d'avarícia, ni la seva benignitat d'enveja, ni la seva continença de lascívia, ni la seva activitat d'inèrcia, ni la seva coratgia de por». Més encara: «doncs també això s’afegirà a les lloances de què és mereixedor el nostre príncep: que una cosa com aquesta, abans tan odiosa com falsa, ara, en fer-se sincera, s’hagi tornat, també, interessant». 

A més de no haver de mentir, una altra característica de Trajà facilitava les coses, perquè «de coses lloables, moltes en fan àdhuc els malvats; lloat per ell mateix, només pot ésser-ho un home sense tara. Per això la teva glòria més gran és, oh emperador august, que als qui et donen les gràcies no els calgui velar ni ometre res. ¿O per ventura hi ha res teu en el principat, que el discurs, de sigui qui es vulgui, hagi de passar en silenci o deixar de banda? ¿Quin moment, o encara més, quin breu instant, n'és eixorc de profit o buit? ¿No hi és tot de tal guisa que sembli fer de tu el major elogi qui en dóna una fidelíssima narració?» 

La felicitat o l’encert de l’expressió eloqüent per part de Pini està lligada a la felicitat de la situació que viu l’escriptor. Enrere havia quedat el temps de la por i de les delacions. La sensació de llibertat i de seguretat provocaven, com un catalitzador, una reacció de facilitat expressiva, de fluïdesa, perquè «moltes coses inventa la por, però coses que apareixen recercades a contracor. El talent de la inquietud i el de la seguretat són diversos; una cosa és la inventiva dels afligits i una altra la dels joiosos: no podrien estrafer-se l'una a l'altra. Els infeliços parlen d'una manera determinada, parlen d'una manera determinada els feliços, i per molt que els uns i els altres diguin el mateix, ho diuen altrament». Plini, en escriure el Panegíric, se sentia feliç. Feliç i agraït. Ara «ja no es temen els delators, sinó les lleis», afirma amb eficàcia retòrica. 

Evidentment, en el Panegíric trobarem fragments que fan honor al títol del llibre. Aquí en teniu un exemple: «Oh veritable tasca d'un príncep i àdhuc d'un déu: reconciliar ciutats rivals i reprimir pobles malcontents, no menys per l'autoritat que per la raó; posar aturador a les injustícies dels magistrats; tornar com a no feta qualsevol cosa que no hagi convingut que fos feta; per últim, a guisa del més veloç dels astres, veure-ho tot, sentir-ho tot i, cridat d'onsevulla, tot seguit, com un déu, presentar-s'hi i donar-hi assistència!» 

En algun pas, potser a Plini se li’n va la mà, com quan diu que és pràcticament un miracle —un altre mèrit de Trajà!— que la seua germana i la seua dona mantinguen unes relacions excel·lents. Perquè, com tothom sap, «res no té tanta tirada a les enemistats com la rivalitat, sobretot en les dones: aquesta darrera neix principalment de l'aliança, s'alimenta de la igualtat, s'arbora amb l'enveja, la fi de la qual és l'odi. Per la qual cosa hem de considerar més que més admirable que entre dues dones d'una mateixa casa, amb igualtat de fortuna, no hi hagi cap disputa, cap baralla».

La majoria de les vegades, però, Plini es mostra més enginyós, més feliçment retòric, i supera els límits del convencionalisme del tema. L’eloqüència reforça l’observació o la reflexió intel·ligent, de caràcter moral, quan escriu que «no admiràvem pas la teva fortuna, sinó el teu coratge. Perquè, en suma, la felicitat veritable és semblar digne de la felicitat». O el bon sentit que mostra aquest consell a Trajà: «Afina-hi les orelles, els ulls: no fessis cas de judicis clandestins i de murmuracions per a ningú tan traïdores com per als qui se les escolten. Val més creure a tothom que no pas a un de sol; perquè un de sol pot decebre i ésser decebut; ningú, en canvi, no ha enganyat mai a tothom, ni tothom no ha enganyat mai a ningú». Més retòricament, també té gràcia aquest joc conceptual: «Perquè si és prova de benaurança que puguis fer tot el que vulguis, semblantment ho és de grandesa d'ànima que vulguis fer tot el que pots». 

A hores d’ara, es fa difícil avaluar un discurs o un sermó. Els gèneres oratoris han periclitat totalment. Durant un temps, però, van ser el principal vehicle de transmissió del saber, fins i tot després de la invenció de la imprenta. El Panegíric, però, és un oral escrit, o reescrit, encara que l’estil traeix a cada pas el seu origen oratori, com ara l’abundància de preguntes retòriques o el gust per la simetria i l’oposició, recursos formals que faciliten l’assimilació oral. A hores d’ara, però, per al lector també té un cert encant i és instructiu fixar-se en la varietat de recursos retòrics que Plini posa en joc.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada