La correspondència de Plini el Jove amb Trajà

Reconec que no he pogut resistir la temptació. Les Cartes de Plini el Jove em van agradar tant que m’he llegit també la seua Correspondència amb Trajà. La majoria de les cartes recollides en aquest volum daten d’un període comprès entre els anys 111 dC i 112 dC, durant el qual Plini estigué al davant de la província de la Bítinia i el Pontus, nomenat per l’emperador Trajà. Pràcticament totes les cartes tracten d’afers estrictament relacionats amb l’administració provincial. Són cartes breus, sobretot les respostes de Trajà a les consultes que li plantejava Plini. És cert que no tenen l’interès literari i personal de les altres. Així i tot, permeten comprovar de primera mà com funcionava l’administració de l’Imperi romà i, des del punt de vista estrictament literari, mostren una claredat i una concisió, una capacitat d’anar al gra, admirables. Com assenyala Marçal Olivar en la introducció a la seua traducció d’aquest volum al català, els rescriptes de Trajà, «malgrat llur to directe i llur concisió —imperatoria breuitas!—, són sempre d’una nitidesa i sovint d’una sol·licitud impressionants».

En moltes d’aquestes cartes Plini demana favors a Trajà, però no eren mai per a ell, com ara quan sol·licita a l’emperador que concedesca la ciutadania romana a un metge egipci que l’havia guarit d’una malaltia. Trajà sempre li concedia el que demanava. Plini sempre li presentava peticions raonables. La resta de les cartes estan dedicades a informar l’emperador d’afers relacionats amb l’administració de la província, com ara obres públiques que feia falta emprendre o alguns conflictes judicials. A més d’informar l’emperador, Plini li consulta sovint el que ha de fer. De fet, es mostra dubitatiu en molts casos. Li fa por, a l’hora de prendre una decisió, de quedar-se curt o de passar-se’n —«perquè temo que no faci l’efecte d’haver-me excedit o de no haver complert segons el meu deure». Dubitatiu o no, Plini es mostra en aquestes cartes com un administrador escrupulós, amb un preocupació profunda per la justícia, no gens arbitrari. Trajà li resol els seus dubtes i escrúpols. El llatinista francès Jean Bayet va comentar que la bondat de Plini, una mica dèbil, perd molt davant el sentit pràctic, robust i ferm, de l’emperador.

Alguns exemples. Una vegada Plini informa l’emperador d’un incendi a Nicomèdia, que va consumir moltes cases particulars i dues edificacions públiques. L’incendi va escampar-se «de primer per la inèrcia dels habitants, dels quals consta que varen estar-se contemplant aquella catàstrofe sense fer res ni moure’s. D’altra banda allí no hi ha per al servei públic, cap bomba ni cap galleda, finalment cap material per a dominar els incendis. Quant a aquests aparells, seran procurats, segons que ja n’he donat l’ordre». Plini acaba la seua carta proposant a Trajà la constitució d’una associació d’artesans que arribat el moment podria fer de cos de bombers. Trajà li contesta que hi ha prou a procurar tot el que puga ajudar a dominar els incendis, però que res d’instituir una associació d’artesans, ja que, tenint en compte que la vida a Nicomèdia estava pertorbada per tota mena de faccions, aquesta nova associació en poc temps es convertiria al seu torn en una altra facció més. Es coneixia el percal. En una altra carta, Plini li comenta la necessitat de construir un aqüeducte en una ciutat, obra que ja s’havia emprès anteriorment dues vegades, però que sempre havia quedat interrompuda. Trajà li contesta que molt bé, que endavant, que facen l’aqüeducte, però que no s’oblide d’investigar què havia pasast amb els diners invertits en les obres interrompudes. 

La carta més coneguda d’aquesta correspondència és la número 96, on Plini consulta a Trajà els seus dubtes sobre com ha de procedir amb els cristians. Aquesta carta és, de fet, el primer document on es parla de cristians d’una manera indultable en un document oficial romà. Marçal Olivar assenyala en la introducció que no sembla que es tractés d’una persecució general decretada contra el cristianisme, sinó d’una repressió localitzada a la Bitínia, on el gran nombre d’adeptes al cristianisme enllaçava la qüestió amb la de les «heteries», societats secretes la presència de les quals representava en aquella província una agitació constant. Quan Plini parla del cristianisme, s’hi refereix com a «aquesta bogeria» o «la malura d’aquesta superstició». Comenta que s’ha estès tant per les ciutats com pels llogarrets i els camps, i que entre els encausats s’hi troben gent de totes les edats, de tots els estaments i de tots dos sexes. Assenyala que els cristians tenien per costum «aplegar-se un dia fixat, abans que claregés, i recitar entre ells, els uns després dels altres, un càntic a Crist, com si es tractés d’un déu, i d’obligar-se per jurament, no a cap malifeta, ans a no cometre furts, ni roberies, ni adulteris, a no mancar a la fe donada, a no negar-se a ésser cridats a tornar un dipòsit: havent fet això, acostumaven d’anar-se’n, i es reunien altra vegada per fer un àpat que no oferia cap particularitat ni res de blasmable».

Trajà li contesta que havia fet bé en examinar les causes dels qui havien estat duts davant seu com a cristians i que, en efecte, «no pot fixar-se en general res que pugui ésser pres com a norma segura». Ara bé, no cal recercar els cristians, i les «denúncies anònimes, en cap crim no han d’ésser preses en consideració». 

Plini va morir a Bitínia, mentre hi exercia el càrrec de governador, cap a l’any 112 dC. No va poder jubilar-se com anhelava —quan la peresa prendrà el nom de repòs?, es preguntava— per portar una vida retirada en alguna de les seues vil·les, llegint i escrivint, alliberat de tot tràfec i responsabilitat.