Estic aprofitant aquesta última setmana de vacances per donar els últims tocs al curs de literatura universal que faré a Sueca, a l’Espai Joan Fuster. Les sessions tindran lloc els dimecres 16, 23 i 30 de gener, i 6, 13, 20 i 27 de febrer, de 17,30h a 20,30h. El curs està organitzat pel Cefire amb el que això comporta de reconeixement oficial per als matriculats, que han de ser professors en actiu. Bé està, però la veritat és que m’agrada més el plantejament dels dos cursos que vaig impartir (2015/2016 i 2016/2017) al Centre Octubre de València. No hi havia cap restricció ni requisit per participar-hi, llevat del pagament de a matricula, i tant l’horari com la durada de les sessions els decidia jo. Feia el que volia. En el bon sentit d la paraula, és clar. El Centre Octubre es limitava a facilitar l’aula, degudament condicionada, cosa que és molt.
Acotar un curs de literatura universal en set sessions de tres hores cada una no és fàcil. Com faig sempre, he partit d’una tria de textos. En aquesta ocasió de fragments, no d’obres completes. És el que més feina m’ha donat. He hagut de pensar molt bé la tria i, com que vull passar fotocopiat el recull de textos als assistents, he hagut de calcular els que em donarà temps realment de llegir i comentar. M’ha sabut molt mal haver de descartar tants autors, però no es tractava de presentar una panoràmica completa, per molt resumida que fos, de la literatura universal, sinó una sèrie de punts i motius fomentals que apareixen en molts autors i en moltes èpoques, a través de diverses variacions i evolucions. Com sempre també, he procurat evitar la pura juxtaposició d’autors i d’èpoques, centrant el curs, fins on he sabut, en l’experiència de la literatura, no en la història de la literatura.
A més de preparar el curs, he aprofitat les vacances per llegir alguns llibres que tenia pendents. He llegit un assaig de Steven Earnshaw, Beginning Realism, i la Correspondència amb Trajà i el Panegíric, tots dos de Plini el Jove. Amb això puc dir que he llegit tot el que s’ha conservat d’aquest autor. Sí, el Panegíric també m’ha agradat. Ja en diré alguna cosa en una pròxima nota. He llegit també Del desig, uns diaris inèdits de Joan Ferraté, amb impaciència, amb ganes de llevar-me’ls de damunt. Ferraté tracta el sexe en aquests diaris amb una franquesa inusual, si més no en la literatura catalana, però comenta aquesta experiència amb una sèrie d’especulacions i interpretacions filosòfiques absolutament inintel·ligibles. Un exemple de com la literatura de vegades només serveix per enterbolir-ho tot.
Després, continuant amb la dèria que tinc últimament pels escriptors de la literatura llatina clàssica, he llegit la Vida de Juli Agrícola, de Tàcit, i els Comentaris de la guerra civil de Juli Cèsar, que són gairebé tan bons com els que va dedicar a la guerra de les Gàl·lies. En comparació amb Cèsar, tots els altres autors fan la impressió de divagar com uns porcs. La meua intenció era continuar amb la Farsàlia de Lucà, que tinc en una traducció al castellà de Sebastià Mariner. La Farsàlia, que Montaigne cita sovint en els Essais, és un poema èpic sobre els mateixos fets de la guerra civil reportats per Juli Cèsar. No em direu que es tracta d’una oportunitat irresistible de fer una lectura comparada, en contrapunt, de les dues obres. Però… vaig cometre la imprudència de fullejar SPQR. A History of Ancient Rome, de Mary Beard, i m’hi vaig quedar enganxat de seguida. Aquest llibre està publicat també en castellà. Me’l vaig comprar en l’edició anglesa perquè em resultava més barat —menys de la meitat del preu— i perquè cada vegada desconfie més de les traduccions al castellà dels llibres d’assaigs. Estic fart de llegir que tradueixen ingenuity per ingenuidad, quan la paraula anglesa vol dir habilitat, enginy, inventiva, i de les frases que directament no s’entenen.
El llibre de Mary Beard és un assaig apassionant sobre la història i la cultura de la Roma antiga, molt ben escrit, molt intel·ligent, no gens ingenu!, amb una atenció especial a tot el que queda darrere de la «gran història». Beard posa en pràctica una suspicàcia metòdica davant qualsevol testimoni o qualsevol interpretació històrica habitual i mostra en tot moment una rara habilitat a «llegir» tot el que no diuen els documents. Quan la imaginació va de bracet amb la intel·ligència el resultat és esplèndid, com en aquest cas.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada