diumenge, 3 de març de 2019

Una nota sobre una novel·la de Balzac

El cosí Pons és una de les últimes novel·les de Balzac. Juntament amb La cosina Bette forma el díptic Els parents pobres. Totes dues presenten imatges d’extrema tendresa —la bona fe, la bondat i l’amistat— que Balzac va fer servir de contrapunt a una societat obsedida pels diners, en què la família és poca cosa més que un mecanisme per a l’acumulació de la riquesa i en què l’art mateix s’ha convertit en una mercaderia. L’extrema cobdícia dels personatges de la novel·la és per a Balzac un tret característic del règim postrevolucionari que semblava culminar el poder de la burgesia, un règim que prenia com a eslògan l’exhortació de François Guizot: «Enrichissez-vous!» Les famílies Popinot, Camusot i Camusot de Marville són un producte de la monarquia de juliol, lleials al poder polític que les ha elevat a posicions de poder i de riquesa. Pons, en canvi, és una figura anacrònica, descrita en el primer capítol com «un glorieux débris de l’Empire». André Gide considerava El cosí Pons la millor novel·la de Balzac. Quan la va llegir per primera vegada, va dir que estava «dans le ravissement, dans l’extase, ivre, perdu…». 

Balzac presenta tots els personatges, excepte el cosí Pons i el seu amic —dos vells solters i ingenus— com uns farsants. Els diners són els que provoquen la comèdia social, entenent la comèdia com a farsa i com a mentida. «Tenir o no tenir rendes, aquesta era la qüestió, va dir Shakespeare», recorda sarcàsticament el narrador comentant el comportament d’un personatge. La concepció materialista va més enllà de l’èmfasi en la importància dels diners com a clau per a explicar el comportament humà. Balzac també recorda la importància de l’estómac i de la simple aparença física. En un pas de la novel·la el narrador comenta amb una cert crueltat que el protagonista va adaptar el seu caràcter a la seua cara: era bonhomiós i bona persona perquè era molt lleig. Els últims capítols redueixen la mort del cosí Pons a la dimensió purament física de la defunció. La mort del protagonista no és més que un altre episodi de la farsa que recorre la novel·la de cap a cap. 

Llegir Balzac és escoltar un narrador enormement intrusiu, que tot ho comenta i tot ho valora. Avui, aquest procediment es considera barroer i literàriament inacceptable. La història que es conta ha de mostrar-se i imposar-se per ella mateixa, ha de reflectir la mateixa duresa i opacitat de la realitat, sense les falques que proporcionen a tort i dret els narradors típicament decimonònics —els de Balzac especialment. Així i tot, els comentaris del narrador —o els comentaris de Balzac, si deixem estar les pedanteries terminològiques— són el que dóna més encant i interès a les seues novel·les. És l’element principal que contribueix a mantenir desperta l’atenció del lector. He pres nota d’algunes d’aquestes «intrusions». Sobre la professió del cosí Pons, Balzac observa: «¿heu trobat algun que aprecïi la condició que el fa viure? A la llarga, l’ofici és com el matrimoni, només se’n noten els inconvenients». De vegades, els comentaris són molt breus i prenen una forma aforística: «el consol parlat enverina la llaga, en revela la profunditat». O pren una forma d’indignació emfàtica, quan es defineix la justícia com «la claveguera de totes les infàmies morals». Potser són millors algunes remarques en to menor, desolades, com ara quan es diu del protagonista, poc abans de morir, que «va endevinar el món quan estava a punt de deixar-lo». 

M’ha interessat particularment aquesta observació aparentment paradoxal sobre la novel·la realista: «el fet que actualment les faules facin esforços inaudits per assemblar-se a la realitat fa que totes les coses reals semblin faules». Balzac, i amb ell la majoria d’autors del corrent de la novel·la realista, denunciaven la realitat social que presentaven en les seues novel·les com una farsa, com una comèdia: tot era mentida, convenció i aparença. El que és real, el que determina i dóna a la realitat la seua forma, resta amagat, sepultat sota una xarxa d’hipocresia, d’interessos i d’una moral respectable. La «realitat» és una faula: una ficció. La ficció que la descriu i la desemmascara, en canvi, és més creïble i versemblant, més real. La ficció novel·lesca, a més, dissimula que ho és, i es presenta com un document, com un report informatiu, objectiu, basat en fets. No com una reproducció fotogràfica de la realitat, com un duplicat visual, sinó com una radiografia.

Una altra raó per la qual la novel·la pot semblar més «real» que la «realitat» és que la vida social de la gran ciutat moderna és una mena de pasta indiferenciada, vasta i caòtica: irreal, en el sentit que costa de fer-se’n una idea. La novel·la, en canvi, dóna una forma al caos. Aviat s’assenyalarà que aquí hi ha precisament el punt dèbil de les pretensions de la novel·la realista: l’excessiva coherència del seu entramat narratiu i de la seua visió. En la vida no hi ha novel·les! Un últim pas de rosca per acabar de complicar la relació entre ficció novel·lesca i realitat: les novel·les també formen part de la realitat. En són un element més.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada