diumenge, 10 de març de 2019

Fi del curs de literatura universal a l’Espai Fuster

Dimecres passat vaig fer l’última sessió del curs de literatura universal a l’Espai Joan Fuster de Sueca. L’experiència ha estat molt satisfactòria, sobretot per l’interès i l’atenció que han mostrat en tot moment els participants. El curs l’he muntat a partir d’un recull inicial de textos. Per a cada sessió em preparava, a més, un esquema molt breu. Després, en la pràctica, m’agradava improvisar una mica i, poc o molt, m’apartava de l’esquema inicial. M’he basat en una concepció de la literatura universal com un ordre simultani: tan contemporanis són Homer i Tolstoi, com Pla i Flaubert, des del moment que tots els podem llegir en el moment actual. Més que una panoràmica cronològica, he volgut presentar una xarxa de motius fonamentals que relliguen la literatura universal.

L’experiència, repetesc, ha estat satisfactòria, però també ha tingut inconvenients. O, millor dit, un únic inconvenient: massa feina. Dimecres treballe a l’institut des de les vuit del matí fins a les dues. Tornava a casa, dinava, i a un quart de cinc me n’anava a Sueca. Feia la sessió del curs i tornava a València, on arribava a dos quarts de nou. Sopava, preparava la cartera i a dormir. L’endemà, començava a l’institut a les vuit, fins a les dues. Tot plegat, massa classes. Al final, tenia la sensació d’estar caçant mosques. 

Aquest cap de setmana me l’he pres amb tranquil·litat. Divendres, de vesprada, vaig llegir El canto del príncipe Ígor, publicat per KRK Ediciones, poema èpic de la literatura russa del segle XII, que alguns consideren una falsificació del XVIII. Fullejant el catàleg de KRK Ediciones, veig que hi han publicat La muñeca, de Boleslaw Prus, una novel·la realista del XIX, considerada una de les obres mestres de la literatura polonesa moderna. La nota de l’editorial la compara a Madame Bovary i Anna Karènina. Diu que ofereix una galeria panoràmica de la vida de Varsòvia a finals del XIX i un quadre comparatiu entre l’anhel positivista de progrés i la temptació reaccionària. Una ressenya que he trobat navegant per la xarxa remarca que la novel·la ofereix interessants observacions sobre l’antisemitisme. M’entren ganes de llegir-la, i potser ho faré. Em fixe també que té 1.400 pàgines. Glups! Recorde de seguida l’admonició de Marc Aureli: «Bandeja la teva set de llibres, a fi de no morir rondinant, sinó resignat i amb un veritable agraïment als déus que et surti del cor». Marc Aureli és un pesat. 

Més lectures pendents. En una de les sessions del curs de literatura a Sueca, Laura Rambla, que hi ha participat, em va demanar que li signés un exemplar d’Un son profund i em va criticar amablement una selecció de narrativa del XIX que vaig proposar en les pàgines 251 i 252 d’aquest llibre. De la literatura espanyola només hi havia remarcat La Regenta de Clarín, però cap novel·la de Pérez Galdós, que a ella li agrada molt. Una mica confós, i avergonyit, li vaig confessar que si no havia anotat cap títol d’aquest novel·lista és perquè no n’he llegit cap. Supose que podria justificar o explicar aquesta abstenció meua, però la vivacitat de Laura és tan contagiosa que divendres vaig buscar en la biblioteca del meu pare el que hi havia de Galdós. Hi vaig trobar tres novel·les: La Fontana de Oro, La familia de Leon Roch i La desheredada. Vaig agafar aquesta última i l’he posada en el muntonet de lectures pendents. 

Després d’El canto del príncipe Ígor, he començat a llegir un volum de Walter Benjamin, La tarea del crítico, que recull una tria de les seues ressenyes literàries. Estic llegint-lo amb un gran interès, atentament, mirant de veure què puc aprendre. Fer una ressenya! A part de dir de què el llibre, què més es pot fer? Volia aprofitar el cap de setmana per enllestir alguna o algunes entrades que tinc previstes per al blog. Però m’adone que totes demanen molt de treball previ: prendre notes, repassar algunes lectures, pensar l’enfocament per a cada una. Em fa mandra tot això, i l’estat d’anim aviat s’enfosqueix: només hi veig els obstacles i les dificultats. Ho deixe per més endavant. A més, m’havia proposat que aquest cap de setmana me’l prendria amb tranquil·litat. 

Però no hi ha manera. Sempre hi ha un corc o altre. Tinc un grup de primer de batxillerat per corregir, i la correcció avança a poc a poc, molt lentament. És tan avorrit! Pense en el nombre d’exàmens que dec haver corregit al llarg de la meua vida, i em quede tot deprimit. Una cosa és fer classe en un institut i una altra totes les activitats burocràtiques que hi van lligades. La correcció d’exàmens i comentaris en primer lloc, les guàrdies, els claustres, les reunions d’avaluació… El problema no és el treball que comporten, sinó que no serveixen de res ni per a res. Pel que fa als exàmens, alguna vegada he intentat de no fer-ne, però no hi ha manera. Des del moment que en les altres assignatures continuen fent-ne, si no en fas en la teua, la classe se te’n va de les mans. A més, als alumnes els agrada molt fer exàmens. I com més, millor. Per a molts d’ells, aprovar —aprovar un examen— és una simple qüestió d’insistència.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada