dilluns, 18 de novembre de 2019

L’ordre sord de Diderot

En un assaig titulat Réflexions sur De l'Esprit, en què ressenyava una obra del filòsof francès Hélvetius apareguda el 1758, Diderot, encara que coincidia en molts dels punts defensats per l’autor, hi plantejava algunes objeccions. Bàsicament, criticava l’exposició marcadament metòdica, la forma explícita i sistemàtica, típica del tractat, que havia fet servir Hélvetius en el seu llibre. Per a Diderot, «l’aparell del mètode sembla la bastida que es deixaria subsistir després de construir l’edifici. És una cosa necessària per treballar, però no s’ha de veure una vegada que l’obra està acabada». I afirmava que un autor ha de seguir el gran art de Montaigne: ha d’entrar furtivament en l’ànima del lector, ha de guiar-se per l’esperit d’invenció, que s’agita i es mou d’una manera desordenada en la seua recerca, mentre que l’esperit de mètode organitza i ordena, perquè suposa que tot està trobat. Aquest era per a Diderot el defecte principal del llibre d’Helvétius. Per contra, si hagués tingut un ordre sord, hauria estat infinitament més agradable, i infinitament més perillós, com els Essais de Montaigne, on hi ha una coherència interna, de fons, que no es deixa identificar ni reduir a un esquema. El mot «sord», en el text de Diderot, evidentment, no té el sentit de privat del sentit de l’oïda o d’una persona que no vol escoltar res, sinó d’un so que arriba a l’orella d’una manera somorta, o d’una acció que es desenvolupa en secret o de manera poc visible.

Les reflexions de Diderot sobre el llibre d’Hélvetius constitueixen una reivindicació de la forma lliure de l’assaig —el gran art de Montaigne— contra l’exposició típica de l’acadèmia, la qual degenera fàcilment en un enfocament penosament escolar, com es pot comprovar en la majoria de les tesis doctorals. Diderot diu també que l‘esperit de l’assaig es caracteritza per un moviment de recerca. La interrogació és el que la posa en marxa i l’impulsa endavant, com en una investigació policíaca. La recerca, en deixar de banda l’esperit de sistema, proporciona troballes i descobriments inesperats. L’assassí no és el qui pensàvem. 

En un altre dels seus escrits, l’Essai sur les règnes de Claude et de Néron, Diderot justificava el desordre aparent d’aquesta obra en uns termes que recorden Montaigne: «je ne compose point, je ne suis point auteur; je lis ou je converse; j’interroge ou je réponds». Les bandades, les digressions i els girs bruscos de l’escriptura assagística no són ni un obstacle per a la reflexió ni un simple expedient decoratiu. Proporcionen a l’assagista un instrument capaç d’explorar tota la complexitat d’una qüestió. Estan d’acord amb «l’ordre sord» que relliga tots els fenòmens, reflex d’una unitat íntima, més profunda que la purament formal de les plantilles acadèmiques. Així, les citacions d’altres autors no s’utilitzen per donar autoritat al del que s’exposa o per seguir un rigor metodològic, sinó que apareixen integrades en el text, com un element més de la recerca. Lectura i escriptura s’hi confonen, mitjançant una mena de química que esborra la línia de separació entre l’aportació de l’assagista i els autors que esmenta. 

Les obres literàries amb una estructura massa marcada, amb una clau interpretativa massa evident, perden força i capacitat de suggestió. El lector se sent incòmode, com si estigués vivint en una casa de la qual encara no han retirat la bastida, per tornar al símil de Diderot. És il·lustratiu el cas de l’Ulisses de Joyce. Qualsevol lector culte sap que hi ha un paral·lelisme estructural entre aquesta novel·la i l’Odissea. El mateix Joyce, amb la intenció de facilitar el treball de Carlo Linati, el seu traductor a l’italià, li va passar un esquema en què, entre altres qüestions, li indicava que cada capítol feia referència a un personatge o episodi del poema homèric. Però el va advertir que era per al seu ús personal i que no s’havia de difondre entre el públic lector. Els motius homèrics, igual que moltes altres referències i associacions, havien d’operar de manera latent —sorda—, com una manera de donar coherència a la massa caòtica de personatges i incidents reportats en la novel·la. Aquest procediment va ser molt útil a Joyce durant el procés de composició de l’Ulisses. Al lector, en canvi, les al·lusions homèriques li aporten ben poc o no gens. Una vegada acabada la casa, la bastida no la deixa veure. Se n’ha de retirar.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada