El 1948, Josep Iborra s’havia traslladat d’Alcoi a València per començar a estudiar la carrera de dret. A finals del 1949 o començaments del 1950, un company de curs, Conrad Martínez Matoses, de Sueca, li va passar un exemplar d’Ales o mans —segon llibre de poemes de Joan Fuster, que acabava de ser publicat en l’editorial Torre—, perquè en fes una ressenya per a Claustro, una revista del SEU (el sindicat on estaven obligats a afiliar-se tots els estudiants universitaris). El meu pare contava que Ales o mans va ser el primer llibre en català que li va caure a les mans, i que li va costar més de llegir que si hagués estat escrit en francès, llengua que sí que coneixia com a lector. El fet és que es va tancar una vesprada en la biblioteca de la Universitat de València i es va enfrontar amb aquell llibre i, per primera vegada, amb aquella llengua literària. El va llegir, el va entendre i va escriure la ressenya per a Claustro, que va ser publicada en el número 2 amb el títol d’Un libro de poemas. Una mica més tard, potser el mateix Martínez Matoses el va presentar a Fuster, que va aprofitar per donar-li les gràcies per la ressenya. A partir d’aquell moment va començar una amistat entre tots dos que duraria tota la seua vida.
En Perfil humà de Joan Fuster, reproduït en Fuster, una declinació personal, Josep Iborra hi va recordar una imatge d’aquella primera trobada, que se li va quedar gravada per sempre: «A finals dels anys quaranta vaig veure, per primera vegada, Joan Fuster. Estava assegut, entre un grup de gent, al racó d'una cafeteria on es feia una tertúlia oberta. M'hi vaig acostar, perquè ja en tenia notícia per un company de la Universitat. En aquell moment, Fuster tenia a les mans, obert, el Figaro Littéraire i estava comentant, amb un aire divertit, alguna cosa que hi havia sobre Orson Wells. No vaig arribar a temps de fer-me'n càrrec, però la imatge d'aquesta escena m'ha quedat en la memòria com un emblema del Fuster que —qui m'ho havia de dir aleshores— he tractat durant tants anys d'una manera continuada i regular».
Quan es va preparar l’edició de tots els textos dispersos de Josep Iborra sobre Fuster, va ser impossible de trobar aquella ressenya d’Ales o mans publicada en Claustro. No vam trobar cap exemplar del número de la revista ni cap còpia de la ressenya entre els papers del meu pare, ni en l’arxiu de Joan Fuster, ni en la Biblioteca de la Universitat de València, ni en l’hemeroteca municipal. Josep Garcia Richart tampoc no tenia aquell exemplar. A l’hora de publicar, pòstumament, Fuster, una declinació personal, ens vam haver de limitar a donar la referència bibliogràfica d’aquella ressenya, però sense poder reproduir-la. Ens en va quedar una sensació de recança, perquè era el primer text que Josep Iborra havia escrit sobre Fuster, quan encara no el coneixia personalment. Un text, a més que va marcar l’inici de tantes coses. El meu pare tenia aleshores vint anys. En una entrevista recollida en el llibre Ser Joan Fuster, reproduïda també en Fuster, una declinació personal, ell mateix es recordava com «un jove provincià, un pobre analfabet, que acabava d'arribar i es trobava de sobte amb un personatge que parlava amb tota naturalitat d'Orson Welles amb el Figaro Littéraire a les mans».
Doncs bé, després de diverses gestions aquest número 2 de Claustro ha estat localitzat finalment en la Biblioteca Nacional de España, a Madrid, des d’on ens han facilitat una reproducció facsímil de la ressenya. Podeu llegir-la ara en el facsímil o en la transcripció que n’hem fet, clicant en aquest enllaç: Josep Iborra, Un libro de poemas (Claustro, número 2, pàgina 2. València, 1950).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada