diumenge, 19 d’abril de 2020

Pla sobre Carner, encara: una última nota

El passat 3 d’abril es van complir 50 anys del retorn de Josep Carner a Catalunya, després de trenta-un d’exili, malgrat la seua voluntat inicial de no tornar mentre Franco fos al poder. Va ser una tornada discutida, per tant. I bastant patètica, perquè Carner es trobava greument afectat per la malaltia de l’Alzheimer. Tenia aleshores vuitanta-sis anys, caminava arrossegant els peus, decrèpit i desorientat, amb breus instants de lucidesa. Va morir aquell mateix any del 1970, a Brusel·les, quinze dies després de la seua partença de Barcelona. Joan Josep Isern ha publicat un article molt complet en Vilaweb, El retorn de Josep Carner a Catalunya: una història trista i poc edificant, reproduït després en el seu blog, sobre aquest episodi poc recordat a hores d’ara. 

Al cap de pocs dies, va aparèixer, també en Vilaweb, a cura del mateix Joan Josep Isern, una entrevista enormement interessant amb Xavier Bru de Sala sobre la seua poc coneguda estada a Brussel·les per a inventariar els papers de Carner. Bru de Sala, que va establir una relació molt cordial amb la viuda del poeta, Émile Noulet, una autoritat en literatura i filologia, reporta algunes informacions impagables sobre la personalitat de Carner. L’entrevista, ja us dic, no té pèrdua, i allí us remet. Però voldria comentar algunes de les observacions que hi fa l’entrevistat.

Sobre l’obra de Carner, Bru de Sala ve a repetir la valoració inicial de Pla: Carner tenia una expressivitat lingüística excepcional al servei d’un contingut una mica superficial. Afirma, exactament, que era «un superdotat, però la seva obra no estava a l’altura d’aquestes grans capacitats. De la seva mateixa talla tenim Llull, però amb una obra que sí que està en harmonia amb les seves capacitats. També seria el cas d’una bona part de la de Verdaguer. Però Carner no. Crec que hauria pogut arribar a ser un Pessoa, un Neruda o fins i tot un Eliot, però es va quedar a mig camí». A la pregunta d’Isern de per què creu que va ser així, li respon: «penso que tenia un pudor estètic o personal que el privava d’al·ludir, encara que fos de manera vaga o passatgera, al seu jo en una època en la qual, precisament, el que predomina és la literatura del jo». Em sembla que aquest suposat hàndicap de Carner com a escriptor es podria aplicar igualment a la majoria dels autors de la literatura catalana moderna, com ara el mateix Pla. Fa més de cinquanta anys, Gabriel Ferrater va dir que «la seva reticència [de Pla] quant a la intimitat és el que li impedeix ser gran autor a nivell europeu». Una mica més avall de l’entrevista, Bru de Sala rebla el clau assenyalant que darrere de la bellesa formal de l’obra de Carner hi manca un gruix, un sentit. 

Ara no tinc ganes de posar-me a discutir sobre aquestes valoracions, una mica tòpiques, de la poesia de Carner. Ja sé que l’obra de qualsevol escriptor, per excels que siga, admet apreciacions i interpretacions molt diverses, fins i tot contraposades. En el cas de Carner, però, no puc deixar d’experimentar un sentiment de perplexitat. Em fa la impressió que no tots hem llegit el mateix autor. Ho deixe aquí.

Passem a un altre punt de l’entrevista, que ens torna a la relació Pla-Carner. Isern observa a Bru de Sala que un dels qui es van mantenir en silenci quan Carner va tornar a Barcelona va ser Pla. Xavier Bru de Sala li comenta que «Josep Carner va ser el descobridor de Pla. Quan va publicar Coses vistes, el seu primer llibre, Carner en va escriure un article molt elogiós en què deia que l’aparició d’un autor com aquell s’havia de saludar amb vint-i-una canonades. Després Pla li ho va pagar desqualificant-lo cada vegada més, com va fer també amb Sagarra, Espriu…» Aquesta declaració, com a mínim, s’hauria de matisar. El fragment d’El quadern gris que vaig citar en l’entrada anterior, crític, però ben argumentat, no es pot considerar una desqualificació, mentre que el retrat literari que li va fer en l’homenot revela una profunda admiració i comprensió del personatge. Pel que fa als dos textos recollits en les Notes disperses a què m’he referit en l’entrada anterior del dia 15, Pla comença el segon amb aquesta frase: «Sempre m’agrada de recordar Josep Carner. És un dels catalans que he tractat que m’han fet més impressió». I el tanca amb aquesta altra: «Era molt bon home, generós, sense cap enveja, extremament agradable».

Una altra cosa és el text publicat en les Notes per a Sílvia, escrit des de la irritació que li va produir el poema «El més vell del poble», donat a conèixer per Carner en fer vuitanta anys. Aquests són alguns dels improperis que dedica en aquesta nota a la persona de Carner, més que a la seua obra: ressentit, hiperbòlic, frívol, «el seu món era el dels esnobs, els singulars, els calets més o menys sorprenents»… En fi… Per què Pla es va irritar tant amb «El més vell del poble»? Respirava per alguna ferida? La seua nota, de redacció una mica precària, no ho acaba d’aclarir. No sé si influïa també que, a mesura que Pla anava fent anys, tendia a dir-ne fàstics de tots, fins i tot del seu estimat Stendhal. Estic segur que Bru de Sala ha llegit l’homenot de Pla sobre Carner. En l’entrevista de Vilaweb, però, sembla que només recordava la nota de les Notes per a Sílvia.

Cap comentari:

Publica un comentari