dimecres, 15 d’abril de 2020

Pla sobre Carner

L’homenot que va escriure Pla sobre Carner és un dels millors de la sèrie i un text imprescindible sobre el gran poeta. M’estranya que se cite tan poc, o no gens. Pla afirma al començament d’aquest retrat literari que «no podria pas dir que he conegut Carner». De tota manera, el va poder tractar una mica durant una temporada llarga, durant els anys 1921-1922, a Gènova, on Carner ocupava el càrrec de vicecònsol. Li agradava molt caminar de nit pels carrers més o menys deserts de les ciutats, i Pla el va acompanyar sovint en les seues passejades nocturnes per la ciutat italiana. Carner, recorda Pla, «era el noctàmbul que a mi m’ha agradat sempre, no pas per la tendència que pogués tenir a freqüentar els llocs anomenats de perdició, sinó perquè era un noctàmbul sense rellotge, absolutament abandonat al misteri nocturn, amb l’eliminació total —per unes hores— de l’ineluctable demà».

Pla remarca dos trets de la personalitat de Carner en relació a la seua obra. El primer, «el prodigiós joc verbal de la seva conversa, reflex del riquíssim joc verbal de la seva poesia». L’altre aspecte, en canvi, hi marcava un contrast. «En aquells dies de Gènova —escriu Pla—, Carner ens semblà un home prodigiosament vital, molt acostat a la vida, fascinat per la vida. Amb un sobrant de força per dilapidar, la meva intenció en escriure aquest retrat fou produir precisament aquesta impressió. No sé pas si me n’he sortit. És per això que sempre fou per a mi un fet singular haver de constatar la permanent tendència de Carner a veure l’erotisme en forma elegíaca. Totes les conjectures que he fet —i n’he fetes algunes— per explicar-me aquesta realitat no expliquen res, són insignificants. Per això no val la pena de recollir-les i anotar-les, si s’exceptua la que té més obvietat: vull dir que l’erotisme és en la nostra literatura absolutament rebutjat. Ni tan sols és al·ludit —si no és a través de l’elegia. Així, doncs, comença quan ha fracassat. És curiós, sorprenent, estrany, però no crec pas que se’n pugui dubtar.»

De tota manera, hi havia encara un altre factor. Per a Pla, aquest aspecte paradoxal de la personalitat de Carner —el contrast entre el seu temperament vital o eròtic i l’expressió d’aquest erotisme a partir de l’elegia— a més de ser el resultat possible d’una d’acomodació a un context social i cultural —catòlic— que no permetia certes expansions, ni que fossen escrites, tenia l’origen en una característica fonamental de la personalitat de Carner: la ironia. Aquesta explicava, si més no en part, la tendència al tractament elegíac de la temàtica amorosa: «hi ha un moment en què tota la força irònica de Carner es concentra en les formes de l’elegia. Aquesta transmutació és natural i perfectament comprensible, perquè tota reflexió elegíaca constata un fracàs. La ironia constata el fracàs potencial; l’elegia, el fracàs consumat i definitiu». 

Així i tot… Josep Pla encara va tornar sobre Carner en dos textos més, recollits en les Notes disperses, que es poden considerar un complement de l’homenot. N’hi ha un altre en les Notes per a Sílvia, que és una altra història. M’hi referiré en la pròxima entrada. En el primer text de les Notes disperses sobre Carner, Pla subratlla d’entrada la complexitat de la seua personalitat humana i literària: «el poeta i escriptor Josep Carner —considerable escriptor en prosa, cosa natural atesa la gran força expressiva de la seva poesia— no és pas un home, al meu modest entendre, fàcil d’explicar». Unes línies més avall insisteix en aquesta idea: «en el tracte personal, Carner em produí sempre la impressió, a través de la ironia que segregava —és un home devorat per la ironia—, d’un ambivalent, d’un ésser humà extremament complex». 

Al mateix temps, Pla pensava que la ironia de Carner havia devaluat la qualitat de la seua poesia. En un pas de l’homenot, escriu: «Carner és un gran poeta; és una afirmació tòpica, fonamentada i autèntica. Però potser hauria pogut ésser encara més gran si el seu esperit no hagués estat saturat de tanta ironia. La poesia vol més candor que ironia». I precisa: «la ironia —entesa en el seu doble aspecte d’adhesió incompleta i com a reacció contra una possibilitat de ridícul ocasionat pel patètic, sempre convertible en manierisme— li ha banalitzat lleugerament la poesia, i el virtuosisme li ha trivialitzat una mica la prosa». 

Aquesta crítica de la poesia de Carner reprèn, matisada i aprofundida, la que havia escrit inicialment en El quadern gris, en una entrada  del 19 de març de 1918: «Carner és —tant si escriu en prosa com en vers— un dels retòrics més prodigiosos (probablement) de l’època. El domini que té de la llengua i dels seus misteris és enorme, provoca una autèntica enveja. Perill permanent d’aquesta classe de virtuosismes: caure en el provençalisme, en el joc literari com a finalitat; confondre la forma amb el fons». I, una mica més avall, hi afegia: «En l’obra de Josep Carner, la magnitud de l’esforç literari de vegades no és paral·lel a l’autenticitat humana del fons. És la muntanya parint un ratinyol. Carner fa l’efecte de l’home que ha imposat uns límits a la seva vida mental per delicadesa —per timidesa, potser— o potser, encara, per sentit del ridícul». 

Cal tenir en compte que Pla va escriure aquest text abans de la publicació, el 1925, d’El cor quiet de Josep Carner, que va marcar un punt d’inflexió en la seua obra. En aquest llibre hi descobrim una poesia atreta per l’angoixa de viure, més densa i complexa, que trenca l’optimisme i l’humor anteriors. L’homenot no rectifica la valoració inicial que va escriure en El quadern gris, però la matisa i l’aprofundeix, com he indicat abans. Aquesta reserva de Pla, o crítica o com vulgueu dir-ne, s’ha convertit en un tòpic a l’hora de referir-se a la poesia de Carner, com es pot comprovar en les batusses recurrents que de tant en tant esclaten entre carnerians i anticarnerians. 

M’havia fet el propòsit inicial de tancar amb aquesta entrada una sèrie de tres textos sobre Carner. Al final, però, en seran quatre. Disculpeu si abuse de la vostra paciència. La pròxima entrada, que publicaré diuemenge que ve, serà l’última de la sèrie. Ara sí.

1 comentari:

  1. Gràcies pel comentari, Enric, que d'alguna manera m'ajuda a comprendre les meues pròpies i íntimes reticències envers un poeta en general tan admirat i canònic com ho és Carner. Salut.

    ResponSuprimeix