diumenge, 14 de juny de 2020

Una nota sobre els dietaris de l’exili de Ferran Soldevila

Després de la sèrie de cinc articles que he dedicat al diari com a gènere literari, m’he fet el propòsit de llegir-ne alguns dels que encara tinc pendents. Deixe per a més endavant els tres gruixuts volums, en paper bíblia, del Journal littéraire de Paul Léautaud, que a Pla li agradava tant. De moment, aquesta setmana he llegit els dietaris de Ferran Soldevila corresponents al període des de finals del 1939 fins a mitjan del 1941, editats per Tres i Quatre en el volum Dietaris de l’exili i del retorn. 1. L’exili.

De Ferran Soldevila ja en coneixia un altre dietari, que va publicar el 1938 amb el títol d’Hores angleses, un dels millors que s’han escrit en català, molt diferent del que he llegit ara. En vaig parlar en el contrapunt 44 de La literatura recordada. Publicat en vida del seu autor, Hores angleses és una obra deliberadament literària, caracteritzada per l’equilibri i la concentració, mentre que els dietaris de Soldevila editats per Tres i Quatre són de publicació pòstuma i tenen un caràcter de material en brut, no reelaborat a posteriori. La concentració i l’equilibri d’Hores angleses és una conseqüència en bona part de les omissions. El lector d’aquest dietari té la sensació que Soldevila és un viatger solitari. En realitat, durant els dos anys que va passar a Anglaterra va estar acompanyat de la seua dona, que no menciona en cap entrada. En aquests dietaris de l’exili, en canvi, apareix en la majoria. És un dels aspectes, no l’únic, que ens acosta a la realitat de la vida quotidiana de Sodevila durant aquells anys. Des del punt de vista literari, aquests dietaris presenten un caràcter més dispers, més fragmentat, més variat també, d’interès desigual, però bastant mantingut. Hi ha, d’entrada, el drama de l’exili, que esdevé angoixós quan els nazis envaeixen França. L’emigració a Amèrica esdevé aleshores per a molts l’única via de salvació. Hi ha, també, al començament sobretot, la il·lusió de tornar aviat a Catalunya, més que res perquè estava clar per a tots que Franco no podia durar més de quatre dies. Alguns veien possible una restauració monàrquica, que com a mínim restauraria un cert ordre de convivència i permetria respirar. D’altres, s’esporuguien pensant que la pròxima revolució, amb ganes de revenja, seria d’efectes més sagnants i destructors que la primera.

Tot això, però, és el marc general, compartit, en què se situen Soldevila i figures de la cultura catalana, com Sagarra i Riba, amb qui va mantenir una relació estreta durant aquells dies. De Riba en fa un retrat personal despietat, sense qüestionar, això sí, la seua categoria com a escriptor. Per a Soldevila, Riba és un d’aquells homes «que no dóna la mà, un d'aquests homes que, amb prou feines la deixen, un instant, com amb por que els la prenguin: una mà sense cordialitat i sense vida, que no sap ni agafar ni estrènyer la mà que l'estreny», «un d'aquells homes que sovint per parlar del proïsme, en malparla. És corrosiu». I el remata amb aquesta descripció física gairebé expressionista: «la llum l'enfocava cruament, i era un cap on l'ocell de presa i el rèptil es barrejaven sinistrament». Està clar que les relacions entre la gent de lletres tendeixen al canibalisme. És així i no cal donar-li més voltes. Soldevila reporta també que Riba solia parlar despectivament de la poesia de Sagarra, quan aquest no hi era present. Sagarra, per la seua banda, quan no hi era Riba, es mostrava subtilment reticent, i remarcava, concescendent, que Riba era molt intel·ligent, però que no coneixia el món. Tots dos havien estat molt amics, però es va imposar la rivalitat literària.

Hi ha una entrada d’aquests dietaris que il·lustra fins a quin punt pot ser perillós freqüentar algú que porta un diari. Durant una conversa, en un moment de feblesa o d’expansió sentimental, Riba va confessar a Soldevila alguna intimitat, com ara que va arribar verge al matrimoni. Això demostra dues coses: les «intimitats», si volem que resten íntimes, han de mantenir-se callades, no s’han de dir a ningú. Ni tan sols s’han d’escriure en un dietari íntim. La segona: no us refieu mai de la gent que porta un diari. 

La galeria de personalitats i personatges que apareixen i desapareixen per aquestes pàgines és molt variada. Entre les primeres, m’ha sorprès les referències a la gran clavecinista Wanda Landowska, que Ferran Soldevila coneixia arran d’algun dels concerts que aquella va fer a Barcelona. Polonesa i jueva, Landowska anava amunt i avall durant aquells dies, fent gestions per fugir a Amèrica. En una visita que li va fer Soldevila, Landowska el va fer passar a un salonet on havia pogut posar un piano. Li va tocar El cant dels ocells i li va dir: «Això és de les coses més belles que existeixen». Li va parlar també amb emoció de Barcelona: «“a Barcelona —ha prosseguit— va esdevenir-me el que no m'ha esdevingut enlloc del món: em van fer bisar l'andante de…” (no recordo quina obra de Bach ha dit)». Soldevila apunta que «sembla molt trista, molt deprimida».

El nucli d’aquests dietaris, però, és el propi autor. A través d’aquestes planes se’n dibuixa una figura humanament equilibrada, que destaca per un sentit comú acusat, poc donat a la «literatura». Soldevila portava entre mans la redacció d’una novel·la històrica, que avançava amb penes i treballs. Ell mateix s’adonava de l’origen d’aquesta dificultat. S’avorria imaginant escenes i personatges. «Quand je mens, je m'ennuie», diu, citant en francès, i remarca que «realment, el goig veritable, en novel·lística, és donat per les coses viscudes o directament conegudes». Soldevila no va acabar mai aquella novel·la. Aquest sentit comú o aquest sentit de la realitat, que és un senyal de sanitat, el lector el torna a comprovar en observacions com aquestes: «en la vida conjugal, cal no guardar mai ocult cap ressentiment, cap rancúnia. Cal revelar-los tot just es produeixin: cal parlar. La paraula els esvairà sovint, mentre que ocults són capaços de germinar com una llavor». 

Aquesta sanitat moral o personal, però, no anava acompanyada d’una bona salut física, cosa que dóna més mèrit a aquella. Durant els anys que reporta aquest dietari, Ferran Soldevila va patir de problemes intestinals, que l’obligaven a estar-se al llit dies sencers i que, com es pot comprovar en alguna fotografia de l’època, el van deixar en la pell i els ossos. Com que no li’n trobaven una solució o una causa clara, alguns del seu cercle ho atribuïen al seu caràcter amb tendència a la hipocondria. Comentari de Soldevila: «s'abusa del sistema nerviós per a explicar malalties que el metge —o els profans— no saben explicar-se. “És nerviós, és nerviós… I resulta que té el tifus”, deia jo un dia caricaturizant-ho». És molt bona l’entrada en què es planteja aquesta pregunta: ¿Què influeix més: l'estat físic en l'estat moral o viceversa? Ja us podeu imaginar la resposta. Més interessants són les observacions i els arguments amb què la justifica. 

En una altra entrada, comentant la novel·la que porta entre mans, assenyala que el seu heroi mai no patirà de l’intestí. Perquè seria prosaic: «malalties de cor, del pulmó: això ha pogut ésser dut fàcilment a la poesia, a la novel·la, al cinema, al teatre. Si no és per a extreure'n l'aspecte còmic, mai no hi ha estat duta cap malaltia dels budells». Està clar que no tenia temperament de novel·lista, cosa que me’l fa molt simpàtic. Una altra qüestió és que m’han sorprès alguns dels seus referents literaris, com ara François Mauriac i André Maurois, que avui no llegeix ningú. Deixem-ho estar.

M’han interessat particularment algunes reflexions sobre els records, en què es revelen les seues preocupacions com a historiador, com ara aquesta: «La vida no és sols diversament abundosa amb els uns o amb els altres, de fet, actualment; ho és també quan ja ha passat, quan ja no és sinó record. Perquè la memòria és desigual: no cal, doncs, ni que ho hagi estat la vida. He restat esbalaït de constatar que Yvonne havia oblidat fets culminants de la seva vida, de la nostra vida —de la segona estada a Pierrefitte, per exemple. Allí on jo tinc una densa riquesa de records, ella no hi té sinó el desert». El passat personal de cadascú és així radicalment diferent, gairebé solipsista. No sols perquè no recordem les mateixes coses, ni perquè no les recordem igual, sinó perquè sovint les experiències compartides, tant les personals com les col·lectives, en una persona hi deixen un record persistent, intens, i en una altra un buit, una pàgina en blanc.

Aquest dietari de l’exili l’he llegit en un exemplar que hi havia en la biblioteca del meu pare. Com que m’ha agradat molt, he encarregat en Fan set el segon volum (Dietaris II. El retorn) i els Dietaris retrobats, continuació del que he llegit, transcripció d’uns quaderns manuscrits trobats a la casa del fill de l'autor, Gerard, a Suïssa, que tothom donava per perduts. Acabada la lectura, m’interessava saber què en diu Fuster. He agafat la Literatura catalana contemporània. Dels dietaris que Ferran Soldevila va publicar en vida, Fuster assenyala que, en comparació amb El quadern gris de Pla, són «més “íntims”», i els caracteritza amb precisió com «les notes immediates d’un contrast emotiu amb la realitat: la realitat estrictament individual i la col·lectiva, i encara, la col·lectiva, des d’un angle estremit i circumstanciat. El dietari de Soldevila conté moltes planes “elaborades”, “literàries”, però moltes més que responen a la peripècia privada de l’home, breus, el·líptiques sovint, en les quals palpita un drama silenciós, barrejades la fisiologia i la història». Són deu línies a penes, però ja en tinc prou. 

Aquesta setmana he llegit també les Confessions i quaderns íntims de Rosa Leveroni, que va mantenir una llarga relació sentimental, clandestina, amb Ferran Soldevila. Aquest llibre hauria de ser objecte d’una altra nota. Més endavant, potser.

Cap comentari:

Publica un comentari