diumenge, 21 de juny de 2020

Escriure sobre el que vaig llegint


El narrador protagonista del Tristram Shandy, de Laurence Sterne, constata en un moment del seu relat que al cap d’un any de començar a escriure la seua vida i opinions no ha anat més enllà del primer dia. Perplex, es confessa que per molt que escriga la vida sempre anirà per davant, sempre hi haurà alguna cosa més que contar, perquè demana més temps narrar una vida que viure-la. És una paradoxa a què es pot veure abocat també qualsevol que porte un diari, sobretot quan el seu autor el planteja com un report fidel del dia a dia de la seua vida. Una solució en aquests casos és reduir el volum d’experiències reportades, concentrant-les en una obsessió o altra. Com ara el fet mateix d’escriure un diari. Encara així… 

Jo he experimentat aquesta mateixa paradoxa o inquietud quan veig que no puc escriure sobre tots els llibres que vaig llegint, ni tan sols sobre els que m’interessen o que m’agraden més. Cosa que em dol, perquè, per a mi, escriure sobre el que acabe de llegir és una manera de completar-ne la lectura, d’aprofundir-la i de precisar-la. I això demana temps, sempre que vulga anar una mica més enllà de la nota de lectura apressada, del resum purament descriptiu, del subratllat o de la citació, de consum purament personal. A més, la lectura s’ha de sedimentar, i això també demana temps. Mentrestant, no deixe de llegir altres llibres. La lectura va sempre més ràpida que l’escriptura. Al final, és clar, s’imposa la tria.

Ara mateix tinc un grapat de llibres llegits de fa poc, esperant que m’arribe la inspiració i el moment per dir-ne alguna cosa, com ara La búsqueda de las raíces, de Primo Levi, una mena d’autobiografia molt personal, construïda a partir d’una tria de textos d’alguns dels llibres que l’han marcat més, acompanyats d’un breu comentari introductori. També m’agradaria parlar d’una altra autobiografia, més estrictament autobiogràfica que la Levi, la que va escriure Gerolamo Cardano, un metge i matemàtic del renaixement, genial i estrafolari alhora. Té la peculiaritat de no seguir una línia cronològica, sinó d’estar organitzada per temes: els descobriments que va fer, els amics i els enemics, els llocs on havia viscut, el que li agradava menjar… També, els Dietaris 1984-1989 de l’escriptor hongarès Sándor Marai, que he llegit per recomanació de Laura Rambla. Són uns diaris d’una rara intensitat —en aquest gènere el més difícil és aconseguir una tensió sostinguda. La seua lectura m’ha resultat angoixant. 

Aquests diaris de Márai els vaig llegir dilluns passat. La resta de la setmana l’he dedicada a la lectura, i a la relectura, una mica obsessiva, de les Odes d’Horaci, en l’excel·lent traducció en vers de Jaume Juan Castelló que acaba d’editar Adesiara. Després de llegir i rellegir aquestes Odes, no he agafat encara cap altre llibre, perquè en certa mesura encara estic llegint-les, rumiant-les i assimilant-les. Horaci, el més clàssic dels clàssics, aquesta ànima bessona de Montaigne!

1 comentari:

  1. Esperem un comentari sobre les Odes, doncs, que sempre ens motiva a llegir els clàssics

    ResponSuprimeix