divendres, 5 de juny de 2020

Sobre el diari com a gènere literari: un gènere suspecte (i 5)

El diari és un gènere literari suspecte, tant des d’un punt de vista moral com estètic. És intrínsecament més escandalós que la novel·la, perquè es considera que l’escriptor és més a prop de la veritat en el diari, sense l’excusa o la coartada de la ficció, i la veritat sempre és escandalosa quan s’expressa directament, sense «literatura». Per al moralista (en sentit prescriptiu) fins i tot el fet mateix de portar un diari és un mal senyal. Com es pot escriure alguna cosa íntima? Què és això que només es pot dir —escriure— d’amagat? Si el qui porta un diari és un conegut nostre, no podem evitar de pensar, amb inquietud, en tot el que pot arribar a dir de nosaltres en la intimitat de la pàgina en blanc. En la pràctica, però, la sang no sol arribar al riu. En la majoria dels diaris que es publiquen, els autors es dediquen a fer anar el botafumeiro entre amics i coneguts del gremi. Costa tan poc quedar bé! 

D’altra banda, des d’un punt de vista estrictament literari, s’ha advertit que el diari pot ser perjudicial per al mateix escriptor. Pot afavorir una mena de mandra, dispensant-lo d’escriure obres que demanarien més treball, més elaboració artística. Alguns, furgant en la ferida, han dictaminat, insidiosos, que l’escriptura del diarista és fonamentalment passiva. El qui porta un diari no intenta construir una obra; es limita a deixar que s’acumule dia a dia el sediment de les hores que passen, cosa que resulta molt còmoda, és clar. El diari és un gènere d’alenada curta. 

Amiel, que no va arribar a viure mai, atrafegat com estava en la redacció del seu diari, va constatar en una entrada que el diari l’havia perjudicat artísticament i científicament. Que no era més que una peresa ocupada i un fantasma d’activitat intel·lectual. S’adonava que ja no era capaç de dominar tot un tema, de preparar un curs, o un llibre, fins i tot una classe o un article. En definitiva, el diari seria una activitat compensatòria per a escriptors poc fecunds. De fet, per a alguns autors, el diari ha estat la seua única obra. És el cas, paradigmàtic, d’Amiel. També, el de Joubert.

Després d’aquests tres paràgrafs depressius, potser convé recordar que molts escriptors «fecunds», com ara Tolstoi, Dostoievski, Stendhal o Virginia Woolf, també van portar un diari. Per què? Que no tenien prou amb l’abundant «literatura de creació» que segregaven sense pena? El fet és que tenien els seus motius —els seus diversos motius. D’entrada, el diari és un banc de proves, un obrador, que permet mantenir un cert equilibri d’escriptura constant, com una mena de gimnàstica que manté en forma. Hi ha dietaris que en realitat són quaderns de treball o carnets de lectura, una mena de reserva o d’«arsenals», com en deia Amiel, que es podran reelaborar i desenvolupar més endavant, encara que en la pràctica no solen anar més enllà. Per a un escriptor, el diari té tendència a convertir-se, gairebé exclusivament, en un quadern o un diari de lectures. Els Essais de Montaigne al començament no eren més que unes notes de lectura, i potser en aquest estadi estaven pròximes al diari. 

Hi ha més motius encara, és clar. Portar un diari constitueix també una mena d’exercici moral, com un control que l’autor s’imposa a si mateix. En aquest sentit és tributari de l’examen de consciència que el cristianisme ha desenvolupat sistemàticament. Els diaris estan plens de retrets que els autors es fan contra ells mateixos. Un dels més insistits és l’autoacusació d’indolència, quan no de simple ganduleria. Els autors constaten, desolats, que els dies passen i l’obra mestra que havien d’escriure s’ajorna sine die. Rarament s’escriu un diari per la sensació d’estar vivint uns moments excepcionals en un sentit o altre: una crisi personal, unes vivències singulars o que nosaltres considerem així. És més habitual portar-lo per donar consistència a la sensació d’indiferenciació i de falta de relleu de la nostra vida. El diari es converteix en una forma de disciplina que intenta mantenir una certa tensió contra el desfibrament diari. No sol durar. Maurice Blanchot afirmava que el diari, fins i tot per als escriptors que tenen una extensa obra «creativa», és una mena d’àncora (la metàfora és de Blanchot!) que el manté lligat a la vida quotidiana i a la seua existència real, contra el risc de desaparèixer en l’obra de «creació». És una manera de conservar una certa perspectiva, perquè, afirmava el crític francès, «en l’espai de l’obra tot es perd i potser l’obra també es perd».

Finalment, s’escriu un diari com s’escriu una novel·la o un recull de poemes. En aquest cas, el diari s’escriu pensant en la publicació més o menys immediata. De cara a la publicació, l’escriptor procura que el diari tinga una certa unitat, i això aboca a modificar-lo, i a fer-ne supressions, que no tenen per què obeir a criteris morals. De vegades, a l’escriptor se li’n va la mà, i el resultat grinyola. O es posa excessivament de perfil. No és fàcil estar a l’altura de la llibertat, intensament personal, que proposa aquest gènere.

Cap comentari:

Publica un comentari