diumenge, 6 de desembre de 2020

«La bèstia en què cavalquem», un nou dietari de Ferran Garcia-Oliver


Lectura de La bèstia en què cavalquem (Edicions Aila), de Ferran Garcia-Oliver, que ha obtingut el IV Premi Carmelina Sánchez-Cutillas de Novel·la i Prosa Creativa. Escrit entre el 2018 i el 2019, segons declara l’autor en el pròleg, aquest dietari presenta una particularitat dins del seu gènere: les entrades no estan datades i totes porten un títol. Tampoc no cal, perquè la majoria tenen un caràcter assagístic, sense cap relació amb les circumstàncies d’un dia concret. Quan aquestes hi apareixen reflectides, com ara una trobada amb uns amics, una presentació d’un llibre, una anècdota mentre viatja en tren de Gandia a València, o algun aspecte concret de les seues obligacions com a pare de família, són sobretot un motiu per a una reflexió de caràcter més general.

Comentant un dietari de Josep Maria Castellet, Ferran Garcia-Oliver constata que el que li interessa d’aquest gènere no és la pura intimitat dels escriptors: «em cansa saber què fan o deixen de fer els uns i els altres cada dia». Aposta, en les seues paraules, per esforçar-se a literaturitzar el que viu i el que fa, per la reflexió que flirteja amb l’assaig. L’expressió de la intimitat de l’escriptor, i més encara de la «pura intimitat», és una qüestió capciosa en què no puc entrar ara. De tota manera, encara que aquest dietari no ens informe sobre el dia a dia del seu autor, ens mostra alguns dels dels aspectes més profunds de la seua personalitat —de la seua intimitat?—, com és ara la seua vivència del temps. El títol d’aquest dietari, de fet, reprodueix una admonició que es pot llegir en un dels sermons de sant Vicent Ferrer sobre la fugacitat del temps: «E la bèstia en què cavalcam és lo temps, que corre ab quatre rodes». Les quatre rodes són les quatre estacions, els engranatges sobre els quals roda el temps. Passada la ratlla de la seixantena, l’autor sent amb més agudesa el seu pas. «Sé que ja he iniciat el declivi… », escriu, i en un altre moment: «la certesa d’ingressar més prompte que tard en la vellesa no em fa feliç, tampoc em turmenta, però avisa que les meues possibilitats d’acció sobre el món s’eclipsen a poc a poc». Aquest sentiment, o certesa, el porta a fer un balanç del temps viscut fins ara i a presentar una imatge de la seua peripècia vital, conscient que «no és fàcil en un dietari resoldre l’equació entre l’experiència individual, solitària, i un marc col·lectiu amenaçat per la repressió». Alguns dels millors textos d’aquest dietari són els dedicats a rememorar un fet o altre del seu passat: de la seua infantesa, d’una visita que va fer a Fuster, de molt jove, juntament amb Antoni Furió, a la qual es van incorporar Raimon i Annalisa, algunes de les tragèdies personals que es van viure a Beniopa, les vivències al seu pis d’estudiant… 

«El dietari és el ramal que pose a la bèstia», escriu, una manera de contrarestar la inèrcia i la monotonia del dia a dia. Una manera, també, de fruir del temps i del pas de les hores. El dietari es converteix així en un «antídot eficaç contra la bèstia en què cavalquem muntada sobre les rodes del temps». Sense la referència de la data diària, aquest dietari ve puntuat pel pas de les estacions, les quatre rodes de la bèstia. El lector s’adona de seguida que n’hi ha una d’especialment insistida: la tardor. Potser perquè és la que correspon tòpicament a l’edat de l’autor d’aquest dietari, potser perquè és l’estació de l’any que convida al recolliment, a fer balanç i treure comptes, perquè, en paraules de Josep Pla, la tardor representa «el moment culminant de la vida d'interior després de la dispersió». Per a Garcia-Oliver, està lligada a certs moments del paisatge del Pla de Corrals, a la serenitat que se’n desprèn. La diada de Tots Sants suscita «una lànguida acceptació de la roda de la vida i de les estacions, servida en un diàleg conscienciós amb la mort i el pas del temps». Al Pla de Corrals, durant l’estiuet de sant Martí, «la calma, trencadissa delícia fugissera, és tan gran que sembla producte del somni. No hi ha melangia sinó serenor, tampoc desig de fuga del món sinó, com sempre, d’ajustar-lo a termes impossibles d’una més gran bondat».

Aquest sentiment del temps és el que cohesiona i dóna unitat a la gran varietat temàtica que presenta aquest dietari. Hi ha, però, alguns motius especialment insistits, com ara la situació de la literatura catalana al País Valencià. Garcia-Oliver té la sensació a voltes, com a escriptor, de treballar per a «un públic de fantasmes». Em una conversa punyent amb Rafa Gomar, comenten tots dos la invisibilitat de l’ofici d’escriure. Gomar, pel que fa al seu cas, li confessa que «a voltes tinc la sensació d’escriure per a ningú». El balanç de la vida personal es fa indestriable de la reflexió sobre el present i el futur de la llengua i la cultura del país. 

La personalitat de l’autor, i aquest és l’altre aspecte que dóna conhesió al llibre, apareix molt ben dibuixada. És una personalitat generosa, poc donada al desànim i a l’elegia, que dóna un gran valor a la pràctica de l’art de l’amistat. L’entrada en la tardor de la vida el preocupa especialment perquè fer amics nous a partir de certa edat no és fàcil: «ens falla l’eufòria de la sang fresca i, cal reconèixer, ens arrapen les manies i l’egoisme que, com els esbarzers, creixen a mesura que posem anys». L’última entrada del llibre, que porta per títol El món i el somni, no està dedicada a la tardor, sinó a la primavera que s’anuncia amb «la remor feinera de les abelles» i amb els arbres que es preparen ja per a la floració, «perquè la bèstia en què cavalquem no s’atura mai».

Cap comentari:

Publica un comentari