La plaga blanca

La plaga blanca és el primer llibre d’Ada Klein Fortuny, pseudònim d’una metgessa especialista en el camp de les malalties infeccioses. Publicat per l’altra editorial, el títol al·ludeix a la tuberculosi —la plaga o la pesta blanca—, una de les malalties infeccioses que més ha contribuït a delmar la població europea. Com recorda l’autora, a principis del segle XX tot Europa estava malalta, i rebre el diagnòstic de part del metge, en un temps en què encara no s’havia descobert el primer antibiòtic contra la malaltia, era una sentència de mort segura. O gairebé. Els malalts tuberculosos es consumien literalment, s’aprimaven, s’apagaven —en anglès, de la tuberculosi se’n deia consumption—, es desgastaven i empal·lidien. Per això a l’epidèmia se li deia blanca.

La tuberculosi va acompanyar les vides de bona part dels escriptors i artistes, des del segle XIX fins a la segona meitat del segle XX. La tuberculosi, i la sífilis. D’aquesta última n’hi ha un document impagable d’Alphonse Daudet. Traduït al castellà amb el títol d’En la tierra del dolor (Alba Clásica), està acompanyat d’una introducció i notes de Julian Barnes. Com una manera de fer de la necessitat virtut, la tuberculosi va ser idealitzada romànticament al segle XIX. La gent es pintava de blanc per semblar que ja tenien un peu a la tomba. Era un signe de distinció. La dama de les camèlies, i La Traviata, versió operística de la primera, en són l’expressió més recordada. Com a tema literari, va tenir la seua apoteosi en La muntanya màgica de Thomas Mann.

La plaga blanca no és un assaig de divulgació sobre aquesta malaltia i la seua història, sinó un retrat de la vida i la personalitat de sis escriptors tuberculosos: Paul Éluard, Joan Salvat-Papasseit, Anton Txékhov, Franz Kafka, Katherine Mansfield i George Orwell. Tots van morir d’aquesta malaltia, excepte Éluard, que ho va fer a conseqüència d’una aturada cardíaca. Potser no li va donar temps a morir de tisi. Més que en la seua obra literària, Ada Klein s’ha basat en els papers privats d’aquests escriptors: en els diaris i en la correspondència, perquè «les novel·les i els contes t’expliquen la vida filtrada; els papers personals encapsulen el temps. Si bé pots embellir-ne el contingut, tenen una mundanitat difícil d’imitar en altres obres, perquè sempre hi acaba sortint la humanitat». 

L’autora ha tingut el bon gust, i el bon sentit, de no intentar explicar l’obra literària d’aquests autors a partir de la malaltia, sinó de contar com la van viure i com la van patir. No com van lluitar contra ella, per fer servir la frase tòpica i i idiota. No es podia lluitar contra una malaltia contra la qual no hi havia medecines. Convençuda que tota «patologia no banal és una crisi, un punt d’inflexió que fa replantejar el que es té i el que no es té, el que es vol i el que manca, els valors i el sentit de la vida», Ada Klein ressegueix les respostes de cadascun d’aquests escriptors a aquest episodi vital, que són molt variades: «Dona a un o altre la mateixa malura i en veuràs de tots el veritable ser». 

De tots aquests escriptors, Kafka va ser el que més va reflexionar sobre la seua malaltia. En una carta que es cita en aquest llibre, va escriure que «sóc un malalt mental, la malaltia del pulmó no és res sinó l’expressió de la meva malaltia mental». De fet, quan li van diagnosticar la tuberculosi, se’n va sentir alleujat, perquè finalment trobava una raó —un origen físic— a totes les seues angoixes i mals mentals. Fins quin punt tenia raó? Està clar que Kafka era una persona terriblement complicada. Tenia una personalitat difícil, diguem-ho així. La malaltia li va acabar de destrossar els nervis? Kafka va patir una de les formes més severes de la tuberculosi, i va agonitzar enmig d’uns patiments terribles. Sembla que un amic seu, metge, li va administrar finalment una forta dosi d’opiacis. Un temps abans, Kafka li havia dit que si no el matava era un assassí.

Anton Txékhov i Katherine Mansfield, aquestes ànimes bessones, no sols van compartir la malaltia. Tots dos tenien les mateixes ganes de viure. Tenien por de no poder fer tot allò que encara volien fer. Txékhov, que era metge i coneixia perfectament la malaltia, va negar l’evidència una i altra vegada. Era impossible que no sabés que era tuberculós. Així i tot, no ho volia admetre. Katherine Mansfield es va posar en mans, poc abans de morir, patèticament, en mans de curanderos. De tots els escriptors, Mansfield va ser qui millor va assimilar la lliçó literària de Txékhov, per no dir l’única. Tots dos van morir d’una manera semblant.

Ada Klein assenyala al final del seu assaig que tots aquests escriptors van patir la mateixa malaltia i que «tots eren diferents, però tots iguals en una mateixa cosa. Cap va parar mai de treballar malgrat el sotrac, es van centrar en el que més els importava, cap va perdre les ganes de viure». És la lliçó moral d’aquest llibre inusual, escrit des dels marges i a partir dels marges de la literatura.