Em va divertir i em va agradar tant que em va posar de molt bon humor. El responsable d’aquest efecte sobre el meu estat d’ànim ha estat un llibre, concretament Històries de Nova York, una selecció d’alguns dels millors contes entre els més de 600 que va escriure O. Henry, molts dels quals ambientats a Nova York. Els ha publicats Viena Edicions en la col·lecció El cercle de Viena, possiblement la tria de narrativa del segle XX més atractiva que es pot llegir a hores d’ara en català. La traducció, a cura de Xavier Pàmies, és excel·lent.
O. Henry, pseudònim de William Sydney Porter (1862-1910), va ser durant la primera dècada del segle vint un dels escriptors més populars dels Estats Units. I ho continua sent. Cap al 1920 s’havien venut gairebé cinc milions d’exemplars dels seus llibres a Nord-amèrica, i era molt llegit també a Europa, a Rússia sobretot. Se’l coneixia com el «Maupassant ianqui».
O. Henry combina dos aspectes del conte que van contribuir al seu èxit: la forma narrativa fortament estructurada creada per Poe i la veu oral d’un narrador, com si fos un contacontes, que s’adreça a un auditori més que a un lector. D’altra banda, aquesta veu, que crea un efecte de proximitat amb el lector, gairebé de complicitat, es distancia de la seua història amb jocs de paraules i comentaris irònics sobre les fórmules lingüístiques i narratives que utilitza. O. Henry se situa així a les antípodes de la impersonalitat narrativa que reclamava Flaubert i que tant Maupassant com Txékhov van intentar practicar.

