O. Henry, pseudònim de William Sydney Porter (1862-1910), va ser durant la primera dècada del segle vint un dels escriptors més populars dels Estats Units. I ho continua sent. Cap al 1920 s’havien venut gairebé cinc milions d’exemplars dels seus llibres a Nord-amèrica, i era molt llegit també a Europa, a Rússia sobretot. Se’l coneixia com el «Maupassant ianqui».
O. Henry combina dos aspectes del conte que van contribuir al seu èxit: la forma narrativa fortament estructurada creada per Poe i la veu oral d’un narrador, com si fos un contacontes, que s’adreça a un auditori més que a un lector. D’altra banda, aquesta veu, que crea un efecte de proximitat amb el lector, gairebé de complicitat, es distancia de la seua història amb jocs de paraules i comentaris irònics sobre les fórmules lingüístiques i narratives que utilitza. O. Henry se situa així a les antípodes de la impersonalitat narrativa que reclamava Flaubert i que tant Maupassant com Txékhov van intentar practicar.
