O. Henry, pseudònim de William Sydney Porter (1862-1910), va ser durant la primera dècada del segle vint un dels escriptors més populars dels Estats Units. I ho continua sent. Cap al 1920 s’havien venut gairebé cinc milions d’exemplars dels seus llibres a Nord-amèrica, i era molt llegit també a Europa, a Rússia sobretot. Se’l coneixia com el «Maupassant ianqui».
O. Henry combina dos aspectes del conte que van contribuir al seu èxit: la forma narrativa fortament estructurada creada per Poe i la veu oral d’un narrador, com si fos un contacontes, que s’adreça a un auditori més que a un lector. D’altra banda, aquesta veu, que crea un efecte de proximitat amb el lector, gairebé de complicitat, es distancia de la seua història amb jocs de paraules i comentaris irònics sobre les fórmules lingüístiques i narratives que utilitza. O. Henry se situa així a les antípodes de la impersonalitat narrativa que reclamava Flaubert i que tant Maupassant com Txékhov van intentar practicar.
El crític rus Boris Eikhenbaum va ser el primer a considerar O. Henry com un escriptor «complex i subtil», amb un «sentit molt agut per la forma i la tradició literàries». Eikhenbaum remarcava que O. Henry era un artista molt conscient de les convencions literàries i que els seus relats practiquen sovint una crítica paròdica del gènere. O. Henry puntuava el progrés de l’argument introduint-hi la ironia literària, per destruir la il·lusió d’autenticitat, per parodiar un clixè, per fer palpable el convencionalisme de l’art narratiu o per mostrar com està construït el relat.
La valoració crítica de l’obra d’O. Henry ha estat fluctuant. La seua enorme popularitat va fer arrufar el nas a més d’un, i se’l va acusar, per dir-ho breu, de sentimental, de trivial i de mecànic o previsible. És cert que el sentimentalisme, entès pejorativament com a emoció exagerada i superficial, és una característica de molts dels contes d’O. Henry, però es pot considerar una falta venial, perquè sempre és la conseqüència d’una simpatia càlida i intensa pels seus personatges. També és cert que aquests tenen una psicologia sumària, o que no en tenen, però la creació de personatges sempre ha estat un element secundari en l’espai breu d’un conte. Per acabar, sovint els finals sorprenents o inesperats dels contes d’O. Henry estan basats en coincidències o casualitats, massa evidents, massa fàcils o massa recercades. En tot cas, aquests finals contribueixen a crear la forma tan densament estructurada dels seus relats. Era la lliçó que havia après de Poe.
Jorge Luis Borges, que l’admirava molt, va escriure sobre O. Henry: «Edgar Allan Poe había sostenido que todo cuento debe redactarse en función de su desenlace; O. Henry exageró esta doctrina y llegó así al trick story, al relato en cuya línea final acecha una sorpresa. Tal procedimiento, a la larga, tiene algo de mecánico; O. Henry nos ha dejado, sin embargo, más de una breve y patética obra maestra.» Històries de Nova York recull algunes d’aquestes obres mestres, com ara El regal dels Reis i el seu contrapunt desolat, L’habitació moblada, potser la història més fosca que va escriure O. Henry. En aquest conte les coincidències es converteixen en una mena de fatalitat estretament lligada a la sordidesa de la vida de la gran ciutat.
En aquest volum hi podreu llegir també contes tan memorables com ara El policia i l’himne, L’última fulla, Mammon i l’arquer —una sàtira corrosiva dels qui pensen que els diners no ho poden tot. La veu de la ciutat tanca significativament aquesta selecció i es podria fer servir com una síntesi del propòsit últim que animava O. Henry. El protagonista d’aquest relat està convençut que «cada ciutat té una veu; que totes tenen una cosa a dir si se la sap escoltar», i cerca ajuda desesperadament perquè l’ajuden a definir-la. Al final, la veu de la ciutat se li revela en una mena d’epifania. Irònicament, és una veu sense paraules.
(publicat en Nosaltres la Veu, 26/12/2020)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada