Parlar de llibres sense haver-los llegit

Darrerament s’han publicat alguns articles en la premsa periòdica sobre la producció literària actual, alguns de centrats en l’assaig, d’altres en la narrativa, que han produït un cert rebombori. Les crítiques s’han centrat en els dedicats a l’assaig, perquè encara que esmentaven molts autors, ignoraven curiosament els més destacats en la pràctica d’aquest gènere. Per a més inri, en un d’ells, publicat en La Vanguardia, a més de no esmentar cap dona assagista, es donava a entendre que no n’hi havia, que no existien. Les dones només escriuen novel·la, com sap tothom. Reaccions indignades a banda, s’ha de reconèixer que aquesta qüestió de les omissions és gairebé inevitable en un text que intenta oferir una panoràmica general de la producció literària actual, i més encara en un text periodístic.

La «crítica» de les omissions, a més, desvia l’atenció del que era més censurable en aquests articles: el fet que els seus autors eren incapaços de dir absolutament res sobre la producció assagística, o narrativa, i quan intentaven dir-ne alguna cosa es limitaven a repetir tòpics o a pixar fora de test, cosa inevitable quan es parla sense saber de què va. Com que no havien llegit els llibres dels escriptors que esmentaven, s’havien de limitar a fer una llista de títols i a constatar que tenim una producció literària molt extensa. Si de quantitat es tracta, n’hi per a estar ben contents. I, segons sembla, d’això es tracta. Com a mínim, haver-n’hi, n’hi ha.

És difícil, és positivament difícil fer-se una idea precisa, basada en un coneixement real, de la producció literària actual, fins i tot en el cas d’una llengua com el català, fins i tot reduint-la a un enfocament regional, com se sol fer habitualment. Cal temps, i ganes, i paciència, per llegir una part mínimament representativa del que s’ha publicat en els últims anys, i escriure així un informe valoratiu amb coneixement de causa.

Què fer, doncs? Quedar-se callat sense dir res? Això mai. Se m’ocorre alguna solució per a eixir del pas. Per exemple, llegir no els llibres —no hi ha temps ni ganes—, sinó les contraportades. Es podria editar un volumet, o un volumot, amb les contraportades de les novel·les o dels assaigs que s’han publicat últimament. Reconec que el procediment té les seues limitacions, més que res perquè la contraportada, redactada habitualment per l’autor, és una forma de propaganda editorial, bastant innocent, per cert.

Hi ha una altra possibilitat, més fiable: reproduir una pàgina, només una, la que siga, de cada un dels llibres. De fet, amb una sola pàgina, fins i tot amb un sol paràgraf, n’hi ha prou per a saber què i qui tenim entre mans. Per l’urpa es coneix el lleó. Per la pàgina, l’autor. De vegades, en una llibreria, quan no tinc clar el valor i l’interès d’un llibre, en llegesc una pàgina a l’atzar. No sempre, però la majoria de les vegades tanque el llibre amb un colp sec i el deixe on era. Reconec que això és més una manera de descartar llibres, o de triar-los, que no de llegir-los. Si la cala és favorable, amb una pàgina no hi ha prou. Cal llegir el llibre. I, encara més, cal entrar en el llibre. Potser això és demanar massa…