De còmplices i de complicitats

Divendres passat Manuel Rodríguez-Castelló va publicar en Nosaltres la Veu un article amb el títol d’El còmplice, en què especulava sobre el sentit del títol i el subtítol del meu últim llibre, que té damunt la taula a l’espera de trobar algun moment per llegir-lo. Pel que fa al títol, de seguida hi ha detectat amb bon olfacte una pista a partir d’aquell aforisme de Fuster: «còmplice és aquell qui us ajuda a ser com sou», aforisme que de fet pareix citat en Els còmplices. De tota manera, la idea que els llibres ens formen, ens canvien i ens influeixen, i que en aquest sentit —fusterià— són els nostres còmplices, és un tòpic que intente matisar en el meu llibre. En el seu article, Rodríguez-Castelló aprofundeix també en les implicacions que té la complicitat en molts altres aspectes de la vida. L’article és molt bo. Podeu llegir-lo complet fent clic en l’enllaç anterior.

Més coses sobre aquest títol. Em va costar bastant de trobar-lo, com sempre. És el que se’m fa més difícil a l’hora d’escriure un llibre. Tots els que em passaven pel cap eren grisos i obvis, excessivament genèrics, o per contra resultaven críptics i poc suggestius. Al final se’m va ocórrer Els còmplices, acompanyat del subtítol Notes sobre l’ordre sord de la literatura, basant-me en uns passatges del llibre. La veritat és que d’entrada no em convencia gaire, però no en trobava d’altre. Amb el temps, diguem-ne que m’hi he habituat. Els còmplices, és clar! No podia ser d’una altra manera. Com no hi havia caigut primer de tot?

Com fa tothom quan alguna cosa li roda pel cap, vaig escriure «els còmplices» en el cercador de Google. Hi vaig comprovar que no havia estat gens original: hi havia més d’un llibre que es titulava així, i també se’n deia així alguna editorial i alguna llibreria. Això era d’esperar, però no em va fer desistir. No passava res. Ningú no té l’exclusiva dels títols, em vaig dir per consolar-me. Uns dies després, cercant una imatge per a la portada que suggerís complicitat, el cercador em va dur a la portada d’una novel·la de Simenon que no coneixia: Els còmplices (Les complices, en francès). Aquesta coincidència no em va deixar indiferent, com les altres. Em va fer gràcia, i em va alegrar. Per a mi, això representava un punt més per al «meu» títol. Vaig encomanar tot seguit la novel·la via Internet i me la vaig llegir només em va arribar. En el conjunt de l’obra de Simenon, Les complices és una novel·la de les anomenades «dures», molt bona. El seu títol al·ludeix a una relació de complicitat sorda, una mica enigmàtica, que em va recordar en més d’un punt L’home que mirava passar els trens, una de les novel·les de Simenon que més m’agraden. Per acabar, permeteu-me de fer constar un altre motiu per estar content del títol del meu llibre: si no l’hagués titulat Els còmplices, potser no hauria llegit mai Les complices de Simenon. És ben sabut que la lectura d’un llibre porta sovint a llegir-ne un altre. Per a mi, si més no en aquesta ocasió, l’escriptura ha fet el mateix paper, encara que només haja estat per una casualitat afortunada.