diumenge, 21 de març de 2021

Ser o no ser jueu: una història europea


Mal jueu
, de Piotr Smolar, i Espurna, de Xavier Serra, són els dos primers títols de Narrativa, la nova col·lecció que, dirigida per Josep Alapont, Vicent Olmos i Clàudia Serra, acaba de llançar l’editorial Afers. D’entrada, crida l’atenció la cura amb què s’han editat aquests dos volums, amb un paper de qualitat, d’una tonalitat agradable per a la vista, una tipografia molt clara i dobles guardes de paper més gruixut, del mateix color que el predominant en la portada. Més important encara, és clar, és el mateix caràcter d’aquesta col·lecció, si l’hem de jutjat pels dos títols inicials. Tant Mal jueu com Espurna es poden definir com dos llibres de no ficció, que combinen l’assaig amb diversos procediments narratius. Espurna, a diferència de Mal jueu, potser sí que admet el qualificatiu de novel·la, però és una qüestió que s’hauria de matisar. D’altra banda, què és el que fa que un text narratiu siga considerat ficció o no? La pregunta no és tan fàcil de contestar com sembla. Ara la deixe penjada i ja la reprendré quan parle del llibre de Xavier Serra en una pròxima entrada. Avui, ni que siga per respectar l’ordre d’aparició, us comentaré una mica el primer títol de Narrativa.

Mal jueu, traduïda per Susanna Fosch, és tant una història europea d’alguns aspectes que han marcat el segle XX, com una indagació personal en la consciència del propi autor. L’escriptura de Smolar hi pren sovint un caràcter impressionista, al servei d’un calidoscopi de veus i d’escenaris, configurat a partir del reportatge periodístic —amb entrevistes i trobades, com ara una amb Claude Lanzmann—, de la crònica familiar i de passatges clarament assagístics.

Piotr Smolar és un periodista francès d’origen polonès i jueu, nascut el 1974. Del 1999 al 2001 va treballar com a corresponsal a Rússia per al diari Le Figaro. Va arribar a Israel com a corresponsal de Le Monde el 2014. En l’actualitat és redactor del servei d’exterior d’aquest diari. A vint-i-sis anys va descobrir que el seu avi era un heroi, quan va llegir el seu llibre sobre el gueto de Minsk, on va formar una xarxa de resistència durant la segona guerra mundial. De retorn a Polònia, després de la guerra, l’avi va acabar emigrant a Israel, encara que no era sionista, a causa del creixent ambient antisemita de la Polònia comunista. Va morir a Israel. El seu pare també se’n va anar de Polònia després de la repressió contra els estudiants del març del 1968 i una nova onada d’antisemitisme. Es va convertir en una figura principal del moviment democràtic a l’estranger.

Hi ha dues preguntes centrals que Piotr Smolar es planteja en el seu llibre: què vol dir ser jueu? I què és un mal jueu? Pel que fa a la primera qüestió, l’autor es pregunta si es pot ser jueu a pesar d’un mateix, de manera passiva, diguem-ne. L’autor, des de la seua infantesa, s’ha considerat francès, i només francès, i fins i tot va passar durant l’adolescència un període de fervor catòlic. Quan es parla dels jueus, confessa, «sovint tinc la sensació que no parlen de mi». Tanmateix, la qüestió no és tan senzilla.

Piotr Smolar recorda un episodi de la seua infantesa que el va colpir d’una manera punyent. Un dia, a l’escola, discutint amb un company, aquest li va etzibar: vés-te’n al teu país! La frase s’ha de situar en el context d’una baralla infantil, sense més importància, però va desconcertar profundament el nen que era en aquell moment Smolar, perquè ell era al seu país i no sabia on tornar. Aquella reprovació l’enviava a un origen que fins a aquell dia no havia estat mai un problema. Un dia el seu pare li va dir que un no és jueu si no se’n sent. Però què passa quan els altres te’n consideren, sobretot en la forma agressiva de l’antisemitisme? I fins a quin punt, es pregunta l’autor, es pot deixar de banda el passat familiar?

Smolar insisteix, però, que «no hi ha revelador en sentit fotogràfic que permeti posar al dia una identitat jueva substancial. Només hi ha un degradat infinit i subtil». Ser jueu ni tan sols està clar a Israel. Qui és jueu allí? L’estudiant universitari de Tel-Aviv, amb sandàlies i un Ipad a la motxilla? L’haredim ortodox? L’immigrat rus? El colon de Cisjordània? Quina mena d’estat volen aquests quatre israelians tipus? L’embull és considerable.

En tot cas el que queda clar és que ser jueu no és com ser francès, o anglès, o nord-americà, o fins i tot espanyol, que segons va dir Cánovas del Castillo «son los que no pueden ser otra cosa». Més problemes: no és el mateix ser jueu que ser israelià, però… per molt que es diferencie entre sionisme i judaisme, jueu i israelià, israelià i govern d’Israel, els antisemites no faran mai cas d’aquestes subtileses. Per a ells, la política de l’estat d’Israel confirma la seua convicció que els jueus són dolents i culpables, ara i sempre. I els palestins, que es foten.

La qüestió es complica una mica més encara perquè un jueu, a més dels dubtes que pot tenir sobre la seua identitat, sempre problemàtica o qüestionada, es pot sentir acusat, també, de ser un mal jueu. L’etiqueta implica una forma de traïció. Com precisa l’autor, «la traïció d’una promesa que jo no he sentit mai que se’m formulés clarament». Els jueus religiosos acusen els jueus laics de no voler ser jueus: de voler ser normals, i que això equival a la dissolució dels jueus. És un punt de vista que oblida o ignora que la fundació de l’estat d’Israel tenia com a objectiu fonamental que els jueus fossen un poble «normal» entre els altres pobles. Precisament per això, quan es va configurar l’ideal sionista, els religiosos van ser qui més el van criticar. Una vegada Israel ha tingut èxit, els religiosos han corregut a pujar al carro amb un entusiasme de neòfit. Humà, massa humà…

Smolar ha estat acusat de «mal jueu», sobretot, per les seues crítiques, com a periodista i escriptor, a la deriva actual de l’estat d’Israel. Ha denunciat que «el judaisme i el sionisme —no pas el dret legítim a un Estat, sinó la seva forma territorial agressiva i pervertida, la d’una dreta que s’acomoda o es felicita per l’ocupació de Cisjordània, i que aspira actualment a l’annexió de les colònies— no coincideixen o han deixat de fer-ho». Smolar assenyala que el seu avi ja no reconeixeria el país al qual va emigrar, en contra de les seves primeres conviccions. Aquell Israel dels orígens, de fortes arrels azquenasites i socialistes, «s’ha transformat en un trencaclosques de peces movedisses». Els seus pares, sense recórrer al dicteri rudimentari de «mal jueu», sense posar en qüestió la seua feina i la veracitat dels fets referits, li han retret manca d’empatia per Israel. Per a Smolar, tots els grans èxits d’Israel no poden ocultar la realitat de l’ocupació, i, en les seues paraules, l’etnització de la política, facilitada per la deriva identitària de la dreta israeliana.

Mal jueu ofereix una visió bastant completa del que significa la qüestió jueva en el moment actual. Per al lector, té l’atractiu de presentar tot un ventall de diferents històries i veus que es contrapunten en el temps i en l’espai. L’autor s’ha esforçat a exposar amb claredat tant el seu punt de vista com les circumstàncies personals que el determinen. També els punts de vista dels altres, incloent-hi els ultres, que tenen clar que, ells —els palestins— o nosaltres. És a dir, nosaltres. De vegades, però, Smolar cau en algun tòpic, com ara quan es queixa de les pulsions nacionalistes de l’època actual, a la qual es refereix com a era neotribal, de la qual Israel seria el cas paradigmàtic. La mateixa crònica de la seua família desmenteix que això siga una característica d’ara. En tot cas, aquest llibre deixa molt clar que no és fàcil ser jueu. Ni tampoc deixar de ser-ho.

Al final Smolar es pregunta: d’on som realment? El seu passat familiar, tan atzarós, el va portar a nàixer a França, però hauria pogut ser en qualsevol altre lloc. L’autor conclou que la permanència de la memòria és el que fa un vincle indestructible, de pares a fills, de manera que, potser, el que defineix la condició de jueu és la memòria. Llàstima que els antisemites també tenen molta memòria: una memòria especialment rancuniosa. En algunes pàgines de Mal jueu sembla que Smolar mormola entre dents aquella frase que Stephen Dedalus pronuncia en Ulisses: «la història és un malson del qual intente de despertar».

Cap comentari:

Publica un comentari