L’Andròmina del 1975, el va guanyar Carmelina Sánchez-Cutillas amb Matèria de Bretanya. Aquesta escriptora formava part d’una generació anterior. Es trobava situada, doncs, fora del nou corrent dels joves narradors. Ja s’havia distingit pels seus llibres de versos, d’una alta qualitat, i pels seus treballs d’història. L’obra premiada fou un autèntic best-seller, el primer de la història de la novel·la contemporània valenciana. Era una obra «llegible», per la claredat i el lirisme de la seua escriptura, per la seua transparència i la seua poesia. Va ser un llibre, crec, molt venut, molt llegit. Era un glop d’aigua fresca, saludable, que ens restituïa una època d’un passat, en aquell moment pràcticament abolit. Testimoni marcat per una intensa dimensió poètica, aquest magnífic i insòlit llibre no s’assemblava en res ni al ruralisme o costumisme practicat generalment abans —amb alguna excepció, com la de Maria Beneyto— ni a la problemàtica generacional d’aquell moment. Si volem fer comparacions que ens hi puguen orientar, podríem dir que Amadeu Fabregat fou el nostre Terenci Moix d’aleshores, com Carmelina Sánchez-Cutillas va ser la nostra Mercè Rodoreda. El mal és que ni l’un ni l’altra no van publicar cap novel·la més.
El que ens importa ara, però, és l’impacte que Matèria de Bretanya va tenir en aquells anys. Impacte entre els lectors, que en va tenir molts —repetesc—, més que no pas entre els escriptors. De tota manera, hi ha una línia que arrenca d’aquesta obra: Josep Rausell, Josep Piera, Ventura Melià van entrar, situats dins la seua pròpia experiència personal —de la guerra i la postguerra— en aquest espai de la memòria, de l’evocació de sensacions i vivències de la infantesa i de l’adolescència. Només Joan Francesc Mira ho havia fet ja abans amb el seu recull de contes Els cucs de seda, però amb l’evocació d’una infantesa encara molt acostada en el temps a la de l’autor —la postguerra.
La pauta la va donar, en general, Matèria de Bretanya, centrada en un temps anterior a la guerra, en els anys trenta, ja rebolicats socialment i políticament, vistos per una nena. No és, per això, una novel·la de ficció estrictament parlant, sinó un aplec de records «transfigurats». Hi ha en l’autora una voluntat d’estil, de treballar la seua «matèria». El secret de la bellesa del llibre es troba en la distància literària entre els fets viscuts per una xiqueta de classe acomodada de La Marina i la memòria que en té l’autora, que s’identifica amb la nena que fou i el seu petit món. Carmelina Sánchez-Cutillas trobà el to just d’una paraula que se sosté amb naturalitat en la veu de la seua protagonista. O són dues veus que es fonen en una.
Josep Iborra, Una literatura possible. Vol. 2. Institució Alfons el Magnànim, pàgs. 1057-1059.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada