«Se vogliamo che tutto rimanga com’è, bisogna che tutto cambi». Si volem que tot quede com és, cal que tot canvie. La màxima que Lampedusa va posar en boca del jove Tancredi, un dels personatges d’El Gattopardo, és ben coneguda, fins i tot per molta gent que no ha llegit la novel·la. Amb el temps ha adquirit un caràcter proverbial i això ha contribuït potser a dissimular-ne el sentit ambigu i enigmàtic. Com pot ser que tot canvie, si tot continua igual? Si fos alguna cosa, encara… En el context de la novel·la, el que canvia, el que ha de canviar perquè tot quede igual, està ben clar: les classes dirigents sicilianes han de renunciar a la dinastia borbònica i han d’acceptar la unificació italiana i el règim parlamentari a fi de mantenir els seus privilegis i el seu paper dirigent. Es tracta, en definitiva, d’adaptar-se als «nous temps».
Els virreis de Federico De Roberto va influir profundament en El Gattopardo. De fet, la màxima de Tancredi està inspirada en el monòleg de Consalvo que tanca Els virreis. Hi trobem una frase que n’és l’equivalent i tot, o gairebé, quan Consalvo, per a tranquil·litzar la seua tia, li assegura que, malgrat els canvis que s’estan produint, «la diferència és més nominal que real». Comparada amb la de Lampedusa, la frase de De Roberto és grisa i anodina. És només una «frase», no una màxima sentenciosa, construïda retòricament partir d’un contrast simètric. Grisa i anodina, però més precisa. El que vol dir De Roberto està molt clar: continuaran manant els de sempre, els qui ja manaven abans. O uns altres que els reemplaçaran i faran exactament el mateix paper.
Una cosa que em crida l’atenció és que la novel·la de Lampedusa desmenteix la màxima de Tancredi. El Gattopardo és l’elegia d’una classe i d’un món que s’enfonsa, que serà reemplaçat per una altra classe, ascendent, amb uns altres valors i una altra cultura. És una novel·la escrita des de dins del món que descriu, recorreguda de cap a cap per un sentiment malencònic de decadència. Josep Pla pensava que, en realitat, El Gattopardo no era una novel·la, sinó una evocació de la memòria personal. Miquel Pairolí, en la lectura modèlica que en va fer en El príncep i el felí, va escriure que el tema fonamental d’El Gattopardo és el temps o, més exactament, el poder destructor del temps, tal com sintetitza la frase amb què s’inicia la novel·la: «Nunc et in hora mortis nostrae. Amen». El pas dels anys és la força que ho empeny tot avall. Tot s’enfonsa, en darrer terme, en el no-res. El Gattopardo contempla la vida humana i la història des d’aquesta perspectiva desenganyada i existencial. Tota ella està encarada al fet ineluctable de l’extinció personal i del seu món. És cert que Tancredi és jove i vital, però ja es farà vell. Ja se li passarà. Tintada d’un lirisme elegíac, matisat de tant en tant amb un contrapunt irònic, no hi ha crítica ni sàtira en El Gattopardo, perquè com diu el narrador en un pas de la novel·la, no es pot odiar el que se sap que ha de morir, el que ja té un peu a la tomba.
Per contra, cap pietat, cap sentiment de compassió en Els virreis. De Roberto era també, com Lampedusa, d’ascendència noble, però la seua novel·la està escrita des de fora. Cap enyorança per un món que s’enfonsa, ni cap estilització lírica, sinó una tendència al subratllat expressionista i denigratori. La seua novel·la, en comptes d’una elegia de la vella aristocràcia sociliana, és una sàtira ferotge, i desesperançada, perquè aquesta vella classe té una mala salut de ferro. Com fa dir a Consalvo en el seu monòleg, els virreis no han degenerat. Sempre han estat igual. Igual de degenerats, hi podríem afegir. Pau Vidal, traductor al català de les dues novel·les, ha definit Els virreis amb exactitud com «un Gattopardo sense pietat». En algun moment Lampedusa va criticar durament la novel·la de De Roberto. Va dir, segons sembla, que oferia una imatge de la noblesa siciliana «vista des dels ulls d’un criat». Tot és qüestió de punts de vista, és clar.
Un últim apunt sobre la màxima de Tancredi i la frase de Consalvo. Totes dues ens aboquen a reflexionar sobre una qüestió fonamental: les continuïtats i discontinuïtats històriques. No és fàcil destriar-ne les unes de les altres, perquè en la pràctica s’encavalquen i es confonen. I ens confonen. Per a De Roberto les continuïtats són tant la conseqüència del manteniment d’uns estats anteriors com de la seua reproducció ex novo, com una malaltia que es reprodueix quan ja semblava guarida o a punt de guarir-se, perquè els homes són sempre els mateixos, en el mal sentit de la paraula. D’altra banda, la màxima d’El Gattopardo ha fet oblidar que sovint tot es transforma, encara que aparentment tot continue com sempre. Costa adonar-se dels canvis que procedeixen lentament, a un ritme imperceptible per als humans. Fins que arriba un moment d’inflexió i, de sobte, esclaten, com un riu que recorre calmós un llarg trajecte fins que en un punt determinat el seu curs s’accelera i s’aboca en una cascada. En el capítol d’El Gattopardo que descriu la mort de don Fabrizio, Lampedusa compara l’agonia del príncep al soroll fragorós d’una aigua que acaba per embolcallar-lo del tot, fins que es fa, de nou, el silenci.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada