dissabte, 16 d’octubre de 2021

Consultar o llegir diccionaris i enciclopèdies


De tant en tant, se sent algú remarcar amb satisfacció que el llibre electrònic no ha desplaçat el llibre en paper, tal com vaticinaven les profecies apocalíptiques. És cert. Només que això no és tota la veritat. S’oblida que el format electrònic ha substituït del tot el paper en un determinat tipus de llibres ben importants, com ara diccionaris i enciclopèdies. També ha eliminat, o gairebé, el format tradicional de la premsa periòdica. Ja no recorde l’última vegada que vaig comprar un diari en paper. Abans, fa anys, cada dia en comprava un. Dos, el cap de setmana.

A la meua biblioteca tinc molts diccionaris en paper, en català i en anglès sobretot, i la Gran Enciclopèdia Catalana. Ara només els consulte en la versió online. Mentre escric —sempre escric en l’ordinador, des dels primers esborranys fins a la versió definitiva—, he de consultar diccionaris i enciclopèdies. Alçar-me de la cadira per agafar un volum, o allargar el braç per consultar el que tinc damunt de la taula, em sembla un procediment fatigós i arcaic. A més, amb el volum a la mà he de fer servir l’ordre alfabètic per trobar el que m’interessa. L’algoritme esotèric del cercador em proporciona el que vull directament.

Entre els diccionaris de català que més consulte hi ha l’Alcover-Moll, i també els de sinònims d’Albert Jané, el de Manuel Franquesa o el de softcatalà. Una característica molt útil de la versió online d’aquests diccionaris és que estan enllaçats: així, des de l’entrada que consulte en l’Alcover-Moll puc enllaçar a la informació sobre el mot que proporcionen el diccionari de l’IEC, el de sinònims d’Albert Jané, el TERMCAT, el Corpus Textual Informatitzat de la Llengua Catalana i el Diccionari descriptiu de la llengua catalana. Aquests dos últims, molt útils, només es poden consultar en versió electrònica. Un altre repertori lèxic que val la pena esmentar és el Diccionari de sinònims de frases fetes. I la Gran Enciclopèdia Catalana, que també es pot consultar online de manera gratuïta, juntament amb tots els diccionaris i obres temàtiques editats pel Grup Enciclopèdia. Com que mai no en tenim prou, hem de lamentar que no disposem encara de la versió online del Gran diccionari 62 de la llengua catalana de Lluís López del Castillo ni de la del Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana de Joan Coromines. Ja arribaran. En paper o en pantalla, no ens podem queixar pas per falta de recursos a l’hora d’escriure en català.

Quan estic llegint, estirat al llit o al sofà, el mateix. Deixar el llibre que tinc entre mans i agafar un diccionari gruixut, sense perdre la posició horitzontal, em suposa un esforç excessiu. Per això, consulte el que em fa falta en el mòbil. La llei del mínim esforç és tan ineluctable com la de la gravitació, que em manté còmodament tombat.

Així i tot, no puc deixar de sentir una certa recança. Recorde les moltes hores que he passat amb un volum o altre de la Gran Enciclopèdia Catalana. Abans, quan només estava disponible en paper, no sols la consultava, sinó que també la llegia. L’obria per consultar-hi un mot o una informació concreta, però de seguida m’hi quedava enganxat. M’atreia una entrada que tenia al costat de la que havia cercat, o obria el volum a l’atzar i em posava a llegir de seguida, oblidat del que cercava d’entrada. Anava passant pàgines i sempre hi trobava una cosa o una altra que m’interessava. La lectura atzarosa em proporcionava molts casos de serendipity, de casualitat afortunada. La consulta de la mateixa enciclopèdia online, en canvi, pren un caràcter unidireccional: tenim només la caixeta en blanc del cercador i aquest ens porta, només, a l’article que proporciona la informació que demanem, juntament amb d’altres estretament relacionats. Els volums en paper ens convidaven a oblidar-nos de la consulta inicial que ens havia portat a obrir-los, i a llegir-los amb llibertat, per plaer, construint-nos uns itineraris de lectura particulars. Malgrat l’aparença arbitrària de l’ordre alfabètic, els termes d’un diccionari o d’una enciclopèdia es reenvien els uns als altres. L’ordre arbitrari i fortuït de l’alfabet ens empenta a descobrir l’ordre sord que ho relliga tot. S’ha de reconèixer, però, que aquella lectura atzarosa de l’enciclopèdia en paper és semblant a la navegació que fem ara en Internet. Quan naveguem per la xarxa, hi cerquem coses concretes, les trobem, però topem amb enllaços que ens piquen la curiositat i ens porten a una altra banda.

Si bé es mira, una enciclopèdia és la lectura ideal. Una enciclopèdia és un llibre de llibres, de tots els llibres. Els volums de l’Enciclopèdia Britànica eren la lectura preferida d’Aldous Huxley. Quan viatjava, sempre se n’emportava un  o altre. De vegades, la transportava completa en un bagul. Alguns diccionaris, com l’Alcover-Moll, també ofereixen una diversitat i una amenitat semblants a les de les enciclopèdies. I abans, quan un diccionari podia ser l’obra d’una sola persona, amb l’ajuda si de cas d’alguns col·laboradors ocasionals, tenien l’encant del to particular que li donava el seu autor. L’exemple que de seguida ens ve al cap és el diccionari del doctor Johnson, el primer diccionari de la llengua anglesa. No m’oblide tampoc del Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana, de Joan Coromines, fortament personal, com el de Johnson, també amb les seues dèries i digressions.


Un altre diccionari que és un gran llibre de lectura és el Dictionnaire historique et critique de Pierre Bayle, que els il·lustrats del XVIII van aprofitar a fons. Combinant una gran varietat d’anècdotes i reflexions, amb amenitat i intel·ligència, té les principals virtuts que es poden demanr a un llibre. M’agradaria molt tenir-lo i fullejar-ne els volums a l’atzar, botant d’un article a un altre, però no s’ha reeditat des del segle XIX. Només n’he pogut llegir alguna tria de fragments. La millor edició, que ha estat reproduïda en facsímil per Éditions Slatkine, a un preu descoratjador, deu ser la de 1740, en quatre volums. És d’una gran bellesa tipogràfica. Cada pàgina associa quatre nivells de text i de notes. El text dels articles està situat sobre la base superior de la pàgina en una sola columna. Aquests articles van acompanyats al marge de notes de dos tipus: referències numerades per a les citacions bibliogràfiques i notes indicades per lletres majúscules per al comentari crític. El text de les notes crítiques està situat sobre la part inferior de la pàgina, ocupant-ne sovint més de la meitat, en dues columnes. Al seu torn, aquestes notes remeten a altres, indicades per lletres minúscules o per números.


Josep Pla, durant el temps que va viure a París, anava sovint a la biblioteca de Sainte Geneviève, a prop de la Sorbona, i es posava a llegir el Dictionnaire de Bayle «sobre una taula situada davant un finestral que dóna a la plaça —gairebé sempre mig deserta. En aquesta plaça, una mica freda, tot és de pedra. L’aigua de la pluja l’esfuma i la desfà una mica. Amb la llum del sol és severa. La lectura del Diccionari, en aquest lloc, té un encant particular. L’escriptura de Bayle em produeix una impressió de malenconia, hi sento la silenciosa i tenaç fatiga del seu autor, la convicció que en aquest petit món en què vivim no hi ha res a fer, absolutament res a fer» (Sobre París i França, OC, IV).

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada