diumenge, 14 de novembre de 2021

La lletra morta i alguns perills que amenacen els llibres



Es diu que un lector habitual pot llegir al llarg de la seua vida entre dos i tres mil llibres. Són molts o són pocs? Si pensem en la massa dels que s’han acumulat fins ara, i sobretot en el nombre dels que val la pena llegir, dos mil o tres mil són pocs. I la vida humana, massa breu. Com que no m’agrada dramatitzar, em dic, per consolar-me, que no fa falta llegir-ho tot. Ni tan sols cal llegir tant. De tota manera, la massa de llibres planteja un problema: l’embarras du choix. Cal triar, i triar-ne un vol dir descartar-ne un altre. Una certa ansietat es fa inevitable.

Hi ha un motiu, però, que ajuda a disminuir aquesta inquietud: molts dels llibres publicats ja no ens diuen res i amb el pas del temps s’han convertit en lletra morta. Molts, des del mateix moment de la seua publicació. Fent costat a la lletra morta, hi ha la lletra invisible o esborrada, la de les obres que passen desapercebudes, com si no s’haguessen escrit mai. O perquè no s’han conservat. Sòfocles va escriure més de cent tragèdies. Només ens n’han arribat set. Abans de la impremta, cada època havia de triar quines obres es copiaven i quines no. Des que es va difondre l’invent de Gutenberg, les possibilitats de reproducció i de preservació van augmentar considerablement, encara que el paper sempre ha estat molt sensible al foc i a l’aigua, a les rates i a altres bitxos, i al drapaire o la trituradora de paper. Gràcies a la impremta es podia copiar i guardar tot amb facilitat, però la massa conservada de llibres creixia cada vegada més, de manera que els llibres concrets quedaven perduts i oblidats enmig de les grans multituds de les biblioteques. Hi ha, és cert, els catàlegs per orientar-s’hi. Debades. Calen biblioteques per a albergar els catàlegs de les biblioteques, com un malson o un conte de Borges. De segur que entre la massa hipertrofiada de lletra impresa, aclaparadora i anònima, no tot ho és, de lletra morta. En la pràctica, com si ho fos.

A l’aigua, al foc i a les rates, Valéry hi afegia un altre element que amenaçava els llibres: el mateix contingut, que pot despertar la ira i l’anatema de l’ortodòxia. Molts llibres han patit la censura a causa del seu contingut i alguns, fins tot, han arribat a ser cremats per a més inri en la plaça pública. Els autors ja poden donar les gràcies si no els han cremat a ells també. En un altre sentit, menys heroic, el contingut d’un llibre pot ser el seu màxim enemic, sobretot quan és d’un avorriment que tomba d’esquena. Com va remarcar el doctor Johnson, «el tedi és el més fatal de tots els defectes; les negligències i els errors són ocasionals, però el tedi ho impregna tot; hi ha defectes que, una vegada censurats, s’obliden, però el poder de l’avorriment es propaga per ell mateix. El qui està avorrit la primera hora, encara ho està més la segona; com cossos forçats a moure’s en contra de la seua tendència, avancen cada vegada més lentament a través de cada interval successiu de l’espai». I rematava: «per desgràcia, un autor és l’últim que s’adona d’aquest defecte perniciós. Poques vegades ens cansem de nosaltres mateixos».

Un altre motiu per a disminuir l’ansietat de no poder llegir-ho tot o, com a mínim, de no poder llegir tot el que val la pena: quan llegim un llibre, n’estem llegint de fet molts altres. Darrere de cada un n’hi ha implícits o explícits —citats— molts altres llibres. Durant l’edat mitjana això es feia de manera més descarada: com que el llibre era un objecte car i escàs, l’escriptor procurava encabir en la seua obra tot el que podia dels altres llibres. I copiava sense manies. Copiar era considerat en aquell temps un acte de caritat envers el proïsme lector. Molts llibres d’aquella època eren en realitat una mena de collages d’altres llibres, com s’entreté a demostrar la crítica hidràulica. El plagi és una invenció moderna.

Quan tot això queda dit, s’ha d’advertir que aquesta ansietat o com vulgueu dir-ne davant la massa de lletra impresa només afecta una minoria ínfima de la població, una mica neuròtica. És una minoria fins i tot dins del que s’anomena la gent de lletres. Cada vegada són més nombrosos els escriptors analfabets, que s’esforcen a llegir el mínim o no gens a fi de no pervertir la seua originalitat primigènia.




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada