dilluns, 27 de desembre de 2021

Tres i Quatre reedita el «Diari 1952-1960» de Joan Fuster

L’editorial Tres i Quatre acaba de publicar el Diari 1952-1960 de Joan Fuster, acompanyat d’una introducció que he redactat jo mateix per a aquesta ocasió. Fins ara, el lector havia de recórrer al primer i gruixut volum de l’Obra completa, on el Diari està sepultat juntament amb l’obra poètica, els reculls d’aforismes, Causar-se d’esperar, Dos quaderns inèdits i una sèrie de vinyetes i dibuixos. Ara el podem llegir en una edició més manejable i més a l’abast del públic.

El Diari 1952-1960 es va publicar l’any 1969 com a segon volum de la primera edició de les Obres completes de Fuster. Incorporava les entrades del diari del 1952-1955, publicades amb anterioritat en Figures de temps (1957), i les del 1956, que van aparèixer un any després en Indagacions possibles (1958), més altres entrades que per raons diverses l’autor no va incloure en aquests llibres. Les entrades dels anys 1957 a 1960 eren inèdites i s’editaven en aquest volum per primera vegada. Tot plegat, el material nou n’ocupava dos terços o més.

Tot i el procés de correcció i de reelaboració a què sens dubte va ser sotmès, i el rebuig del que Fuster anomena «els trucs de la “intimitat”», el Diari 1952-1960 conserva el que és potser la característica essencial d’aquest gènere: el fet de ser un text no destinat a la publicació immediata, cosa que permet acostar-nos a un Fuster més directe, més in live en el seu «obrador».


El marc cronològic del Diari coincideix amb l’etapa de la vida de Fuster —la dècada dels cinquanta— que Francesc Pérez Moragón ha anomenat La recerca d’un lloc. A partir del 1950, Fuster havia establert contacte amb catalans exiliats des del 1939. Des del 1952 va començar a col·laborar amb una certa regularitat en els diaris valencians Levante i Jornada i el 1954 va fer els primers viatges a Catalunya i a Mallorca. Sobretot durant la segona meitat de la dècada, es produeix la cristal·lització de Fuster com a escriptor i el seu reconeixement públic amb la publicació d’El descrèdit de la realitat (1955), Les originalitats (1956), La poesia catalana (1956), els primers lliuraments del Diari a què m’he referit abans —Figures de temps i Indagacions possibles— i Judicis finals (1960), un recull d’aforismes. Alguns d’aquests llibres apareixeran en la seua forma definitiva, ampliats, durant els seixanta, com ara Consells, proverbis i insolències (1968). I el Diari. Tots dos ens donen accés al Fuster més personal. Els motius principals de la seua obra ja hi són in nuce.

El Diari conté la majoria dels temes i motius característics de l’obra i el pensament de Fuster, que es reprenen en els llibres posteriors. És per això que Enric Sòria ha pogut escriure amb raó que «si el que volem és copsar tot Fuster, vull dir, tot el que es pot copsar en la lectura, el Diari és un llibre crucial». Un dels textos centrals, que és clau per a entendre la concepció que tenia Fuster de la seua funció social com a escriptor, és l’assaig de 23 de febrer de 1956, en què a partir de la figura d’Erasme de Rotterdam reprenia la polèmica plantejada per Sartre en el manifest de presentació del primer número de Les Temps Modernes. O l’elegia a Rabelais, del 10 d’abril de 1953, un llarg poema que va redactar amb la màquina d’escriure en un rotllo de paper higiènic. Per a Josep Iborra, l’elegia a Rabelais era «una mena d’obertura en què trobem orquestrats alguns dels motius més característics de la concepció fusteriana de l’home i de la vida. Hi trobem, concretament, un refús de l’angoixa metafísica i de les ètiques que s’hi inspiraven, tan típiques d’aquells anys».

A més, el Diari 1952-1960 mostra quines eren algunes de les principals referències culturals de Fuster, tant literàries com artístiques i musicals. Entre les primeres, una de les més insistides és la de Paul Valéry. El 2 de març de 1953 escrivia que Valéry «contemplava la literatura com el repertori infinit de les possibilitats enginyoses de l’home, i és l’aventura intel·lectual que s’hi descabdella el que el sedueix». Eren unes paraules que es podria haver aplicat a ell mateix. Al costat de Valéry, Aldous Huxley —«aquest esplèndid escriptor anglès», en diu— és un altre dels escriptors amb qui Fuster mostra més afinitat: en destaca positivament els personatges intel·lectuals de les seues novel·les, perquè «no tots els conflictes novel·lístics són “exteriors”, ni els conflictes exteriors queden sempre prou explícits amb el seu enunciat de simple aventura… ». Anys més tard, en un article del 1981, publicat en el Diario de Valencia amb el títol de Breve recuerdo de Huxley, Fuster hi va proposar un particular hit-parade novel·lístic del segle xx. Entre les cinc novel·les triades hi havia Contrapunt de Huxley, de la qual destacava el seu «deslumbrante juego de ideas». El repertori infinit de les possibilitats enginyoses de l’home, l’aventura intel·lectual, el joc d’idees enlluernador… Aquesta és la matèria de què està fet el Diari 1952-1960 de Joan Fuster.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada