dissabte, 30 d’abril de 2022

Es publica el «Diari 1965-1967» de Josep Iborra, inèdit fins ara


La Institució Alfons el Magnànim acaba de publicar el Diari 1965-1977 de Josep Iborra (Benissa, 1929 - València, 2011), tercer volum de la seua Obra literària. El primer títol d’aquesta sèrie, Una literatura possible, editat en dos volums (I i II), va aparèixer el juny del 2021.

A diferència de l’obra assagística publicada fins ara, Josep Iborra parla sovint en aquest Diari 1965-1977 del seu món privat, cosa que permet de considerar-lo un diari íntim, si no fos perquè aquesta etiqueta és equívoca i capciosa. Els fets o les minúcies de la seua vida quotidiana, o simplement exterior, a penes hi apareixen, llevat d’algunes excepcions ben interessants, com ara algunes converses en la tertúlia de Fuster o el relat d’una trobada amb Josep Pla, a Gandia. Ell mateix n’era conscient i en una entrada de 10 de juliol de 1965 escrivia que «tota l’experiència interior es redueix a la literària. L’exterior, sempre igual, sense estímuls. Fa molts anys que vaig dir Addio tristezza!». Al costat de les anotacions assagístiques sobre lectures o qüestions diverses, hi ha moltes pàgines centrades en la interrogació i l’autoanàlisi del seu jo, que es confonen sovint amb l’examen de la seua experiència de la literatura. S’hi descobreix, com un leitmotiv, la voluntat, molt autocrítica, de cristal·litzar en un punt de vista personal i germinal, la lluita per «trencar la trama de mimetismes i de reflexos que adquirim per contagi». I hi afegia: «si la cultura no pot servir per alliberar el nostre nucli —la nostra energia personal—, la cultura no serveix per a res». Alguns d’aquests apunts ofereixen també algunes pistes sobre la seua reticència a publicar. El 1966 apunta una frase premonitòria: «Potser estic condemnat a ser un escriptor inèdit».


Josep Iborra comença a escriure el seu diari als 35 anys, nel mezzo del camin. Més d’una vegada al·ludirà a l’obra de Dante i als versos inicials de la Divina Comèdia per a definir la seua situació personal i moral. La imatge de la selva obscura de Dante i dels cercles del seu infern la va fer servir com a símbol d’una situació personal caracteritzada per una inhibició o una falta de confiança en la seua pròpia obra, que a poc a poc es va anar desfent i resolent.

De tota la massa d’escrits inèdits que va deixar quan va morir, el Diari 1965-1977 és potser el que presenta un caràcter més unitari i, alhora, més divers i més lliure. Hi ha tota una sèrie de motius que reapareixen de tant en tant al llarg de les seues pàgines, en una sèrie de variacions que els amplien, els matisen, els aprofundeixen o els obrin a perspectives noves. La datació de les entrades marca tant una evolució com una situació concreta, personal. Les poques al·lusions a la seua vida exterior de cada dia, en fan un producte més concentrat, més coherent, més valuós i atractiu. A mesura que el diari avança hi pren cada vegada més pes la reflexió assagística que li suggereixen les seues lectures, però no es perd mai l’impuls inicial de fer servir l’escriptura com una manera de donar-se forma i de posar-se en forma, d’assajar-se moralment i intel·lectualment. La reflexió sobre la seua situació personal s’entrelliga d’una manera indestriable amb la reflexió sobre la literatura i el món de les idees.

El lector trobarà en aquest Diari mostres excel·lents de crítica literària sobre Flaubert, Proust, Balzac, Dickens, Tolstoi i Dostoievski, Stendhal, Sterne, Goethe i Eckermann, Johnson i Boswell, Gide i Valéry, Barrès, Voltaire, Spinoza… i també sobre alguns dels principals crítics literaris del segle XX, com ara Lukács, Barthes o Blanchot. O assaigs sobre diversos episodis clau de la història cultural europea, o sobre el que Josep Iborra anomenava el bizantinisme de la situació sociocultural de la nostra època, que detectava en la inseguretat dels intel·lectuals d’arrel humanista, desorientats o perduts enmig de la cultura científica, minoritària i profundament diferenciada, i la cultura de masses, majoritària i homogènia, incapaços de trobar una sortida real als problemes del seu temps, vivint dins un món vell ja cristal·litzat, que «ara s’està fonent i potser no tornarà a cristal·litzar més».

Algunes de les pàgines del revelen l’atracció que el seu autor sentia pel món nocturn dels somnis. D’altres estan dedicades a records del temps de la guerra, tal com la va viure d’infant, o a l’estupor que li produïa «qualsevol circumstància que fa creuar el passat amb el present». Criden l'atenció els fragments narratius, una mena de càpsules, intensament estilitzades, amb una atmosfera molt particular. En la seua tria de l'assaig, sembla que Josep Iborra no va abandonar mai la intenció d'incorporar-hi la seua experiència prèvia com a narrador.

Reconec que jo no sóc el més indicat per a fer una valoració del Diari 1965-1977. Estic convençut, però, que és una de les obres més importants que ha produït l’assaig literari en català del segle XX, en la forma lliure i flexible del dietari. Ara la paraula la tenen els lectors.




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada