Un altre aspecte més interessant d’aquest text és que Kleist hi pressuposa que qualsevol obra d’art, per mediocre que siga, conté elements meritoris o, com ell en diu, bellesa. Aquest punt de vista resulta atractiu i revela un sentit de la caritat cristiana ben encomiable, però segurament és més ben trovato que vero. Hi ha defectes que passen desapercebuts i n’hi ha que confereixen a l’obra la gràcia d’una certa nonchalance. Però, i és el que sol passar, també n’hi ha de fatals, que anul·len o arraconen fins a fer-les irrellevants les virtuts d’una obra, suposant que en tinga alguna. Són defectes que es propaguen sobre la resta com una taca de tinta que ho enfosqueix tot. Pel que fa a la literatura, n’hi ha un de fatídic, definitiu: la falta d’amenitat. El doctor Johnson deia que «tediousness is the most fatal of all faults; neglicences or errors are single and local, but tediousness pervades the whole; other faults are censured are forgotten, but the power of tediousness propagates itself. He that is weary the first hour, is more weary the second; as bodies forced into motion, contrary to their tendency, pass more and more slowly through every successive interval of space». I rematava: «unhappily, this pernicious failure is that which an author is least able to discover. We are seldom tiresome to ourselves».
Enric Iborra, La literatura recordada. 101 contrapunts de lectures. Viena Edicions (fragment del contrapunt 17, pàg. 59)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada