Crec que no s’ha destacat prou, com a símptoma de la solidesa que ha aconseguit la literatura catalana al País Valencià, les traduccions que han fet alguns dels seus autors d’obres fonamentals de la literatura universal. Joan Francesc Mira, la Divina Comèdia, l’Odissea i els Evangelis. Vicent Alonso, els Assaigs de Montaigne i el seu diari de viatge, així com diversos llibres en prosa de Baudelaire. Ara la Institució Alfons el Magnànim, una editorial valenciana, acaba de publicar en la col·lecció Poesia / Traduccions, que dirigeix Vicent Berenguer, els Poemes 1850-1886 d’Emily Dickinson, traduïts al català per Carme Manuel, una altra autora valenciana que s’incorpora a la traducció de grans clàssics de la literatura universal.
Fins ara disposàvem en català d’algunes traduccions parcials de la poesia de Dickinson. El 1979 Marià Manent va publicar-ne una tria (Poemes d’Emily Dickinson. Edicions 62, 1979), una traducció admirable, encara que deixava de banda deliberadament alguns dels aspectes més peculiars dels poemes originals. Més tard, Sam Abrams en va traduir una altra selecció (Jo no sóc ningú! Qui ets tu? Jardins de Samarcanda, 2002), amb uns criteris oposats als de Manent, a fi «de posar davant del lector català l’Emily Dickinson més dura, més reconcentrada i més feréstega, l’Emily Dickinson que Manent no va voler o no va gosar traduir, tot i coneixent-la». Abrams advertia que havia intentat «calcar els poemes el més de la vora possible perquè els lectors catalans poguessin experimentar en la seva pròpia pell el mateix sentit de perplexitat que sent un lector nord-americà davant les contorsions a les quals Emily Dickinson sotmet el contingut, la llengua i la forma poètica». Al cap de poc, Carme Manuel, seguint els mateixos criteris que havia fet servir Abrams, va traduir-ne vuitanta poemes (Amherst, LXXX poemes. Col·lecció de poesia Edicions de la Guerra, Denes, 2004), precedent de la traducció completa que ha aparegut ara. I fa dos anys, Marcel Riera va publicar un recull més ampli que els anteriors (Aquesta és la meva carta al món. Poemes escollits. Proa, 2017), en què intentava adoptar una solució de síntesi, entre l’adaptació de Marià Manent i la fidelitat a l’original de Sam Abrams i Carme Manuel. Però només ara, amb aquests Poemes 1850-1886, tenim tota la poesia de Dickinson en català: 1789 poemes.
Carme Manuel, en la introducció que va redactar a Amherst, LXXX poemes, va caracteritzar la poesia d’aquesta escriptora nord-americana com la «més profunda, estranya i misteriosa que mai no hem tingut el privilegi de llegir». No és fàcil llegir Emily Dickinson i, per això mateix, tampoc no és fàcil traduir-la. Els traductors poden caure en la temptació de planxar-la una mica, evitant tot el que té de dur i feréstec per fer-la més accessible, recorrent a solucions que intenten explicar l’original. En la majoria dels casos, aquestes «solucions» l’empobreixen i el banalitzen.
Hi ha diversos factors que expliquen la perplexitat que qualsevol lector experimenta davant la seua poesia, com ara les peculiaritats de la puntuació, reflex d’una expressió sincopada i el·líptica. Abrams esmentava també els salts de lògica discursiva, les formes pronominals sense antecedent, que provoquen una polisèmia que el lector ha de resoldre, la sintaxi moltes vegades tortuosa, que obliga a llegir el poema da capo més d’una vegada… I, sobretot, el que Harold Bloom anomenava la seua originalitat cognitiva: «no hi ha cap tòpic —deia— que sobrevisqui a les apropiacions que fa. Quan no canvia el nom a alguna cosa o la redefineix, la revisa fins a fer-ho impossible de reconèixer». Per això la seua retòrica o el seu estil són inimitables: «són com notes o apunts del pensament. De nou, al servei de les dues qualitats més altes: concentració i precisió. Un estil sincopat, entretallat, que sembla reproduir l’avanç, a les palpentes, del pensament, enmig de la fosca». Bloom va incloure Emily Dickinson entre els vint-i-sis autors bàsics del seu cànon de la literatura universal.
Que no siga fàcil llegir-la no vol dir que siga una autora críptica o impenetrable. Llegir-la representa un esforç, és cert, però és un esforç que val la pena, perquè la recompensa és enorme. Cap excusa, per tant. I encara menys ara que disposem d’aquesta edició bilingüe de la seua poesia completa, traduïda al català per Carme Manuel, un luxe imprescindible.
Perquè us en feu una idea, ací teniu tres poemes de mostra:
528
No és Morir el que ens fa tant de mal -
És el Viure - que ens fa més mal -
Però el Morir - és diferent -
Una cosa amagada rere la Porta -
El Costum del Sud - de l’Ocell -
Que abans que arriben les Gelades
Accepta una Latitud millor -
Nosaltres - som els Ocells - que es quedaren.
Els Aterrits a les portes dels Masovers -
Per llur mesquina Engruna -
Pactem - fins que les Neus compassives
Ens convencen les Plomes que hem de tornar a Casa.
576
La diferència entre el Desesper
I la Por, és com Aquella
Entre l’instant del Naufragi
I quan el Naufragi ha ocorregut -
La Ment és llisa -
Cap Moviment - Satisfeta com l’Ull
Al front d’un Bust -
Que sap que no hi pot veure -
590
Cap Novel·la venuda
Podria captivar tant un Individu -
Com la lectura
De la seua Pròpia -
El fi de la Ficció - desfer fins la versemblança
La nostra - Novel·la. Quan és prou fútil
Per a creure-se-la - Llavors no és vertadera -
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada