Parlem i parlem… Per a què? Qui escolta?

7 de febrer de 1966

Parlem i parlem… Per a què? Qui escolta? Quines raons tenim perquè els altres ens facen cas? Ens conformem que algú ens faça la ressenya corresponent o, en el millor dels casos, que s’organitze una polèmica sobre els nostres punts de vista. Després, no res, l’oblit. Tanmateix, afirmem més que mai, llancem els nostres punts de mira amb una assiduïtat aclaparadora. Parlem pels colzes de tot i inundem el mercat d’idees, d’arguments. Cadascú les seues, cadascú a la seua manera, al seu aire. Idees sense pes que a penes poden sostenir-se, que suren, que es desfan, que s’evaporen. Encara que algú pose les nostres idees en un pedestal, no passa res tampoc. Les idees del nostre apologista també se’n van com el fum i no troben un lloc segur.

És clar que escrivim perquè pensem que diem coses que val la pena dir. Però, on és el catalitzador que les seleccione, les fixe i les pese? O som davant un públic que no ens llegeix o davant públics petits, dividits, càbales tancades que prou tenen ja amb la tasca de parlar per a la seua botigueta. Qui pot aspirar avui a escriure un llibre de capçalera? Qui pot aspirar avui a convèncer qui? No podem imposar les nostres idees, és a dir, no podem aconseguir una influència indiscutible.

Sembla que tot el que escrivim està condemnat a ser gratuït.

Josep Iborra, Diari 1965-1977. Institució Alfons el Magnànim, pàgs. 65-66.