El nostos o retorn és el principal element estructural de l’Odissea. Té unes implicacions profundes, perquè és un arquetipus que organitza la vida i la visió del món des de les primeres cultures humanes, polaritzades entorn del retorn dels fenòmens naturals, com ara la nit i el dia, les estacions, el naixement i la mort. L’Odissea ofereix al final una visió del recobrament de la vida i una afirmació dels valors humans, un happy end que contrasta amb el nihilisme amb què es tanca la Ilíada. Es tracta, però, d’un happy end una mica ambigu. De fet, el motiu del retorn està associat al sentiment de malenconia que recorre tot el poema. El qui torna ja no és el mateix que se’n va anar, ni retroba el mateix que va deixar. No retroba el mateix, o no el retroba igual que el recordava. El mateix caràcter inconclusiu del final és una altra manifestació d’aquesta malenconia. Les versions posteriors, que presenten Ulisses com un aventurer inquiet, desitjós de tornar a emprendre el viatge, potser no s’haurien de considerar una deformació de l’original homèric, sinó una expressió del sentit més profund del poema.
Enric Iborra, La literatura recordada. 101 contrapunts de lectures. Viena Edicions (fragment del contrapunt 101, pàg. 325)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada