Amb una tenacitat admirable, Lourdes Toledo ha aconseguit dedicar-se a la literatura en català d’una manera plena, sense la crossa d’un altre ofici, que sol ser l’ensenyament en la majoria dels casos. Ho ha aconseguit treballant molt, combinant la redacció dels seus llibres amb la pràctica intensiva del periodisme cultural o literari: la ressenya crítica, la columna d’opinió, els assaigs sobre un autor o altre, les entrevistes… També, traduint de l’anglès. L’any passat va signar la traducció de Crazy Brave. Una dona valenta, de la nord-americana Joy Harjo (Lletra Impresa Edicions). La seua obra literària més personal consisteix fins ara en dos llibres, de caràcter fortament autobiogràfic. El 2018 va publicar Amèrica endins. Dietari 2014-2017 (XX Premi d’Assaig Mancomunitat de la Ribera Alt), un dietari de l’estada de tres anys que va fer als Estats Units, que alterna les panoràmiques generals sobre alguns aspectes de la realitat actual nord-americana amb referències constants a les vivències de l’autora. Aquesta mescla de crònica i de dietari íntim és un dels principals atractius d’aquest llibre. El 2021, La inquietud. Dietari 2018-2019 (Premi d’Assaig Josep Vallverdú 2020), un altre dietari. Té la particularitat que molt sovint l’autora defuig el report de cada dia, característic del gènere, i rememora episodis de la seua vida, algun de ben dramàtic.
I ara, Contra tot pronòstic. Una cultura en construcció (Afers, 2022), una tria d’algunes de les entrevistes publicades a eldiario.es entre 2019 i 2021, més una de La Veu dels Llibres i dues d’inèdites, que es publiquen ací per primera vegada. Setze en total. Aquests són els entrevistats: Majo Ciscar, Maria Lacueva, Margarida Castellano, Enric Sòria, Albert Hauf, Anna Esteve, Julià Guillamon, Antoni Furió, Pepa Guardiola, Xavier Serra, Àngels Gregori, Raquel Ricart, Martí Domínguez, Iolanda Batallé, Violeta Tena i… jo mateix. La meua inclusió en aquest grup selecte demostra que Lourdes Toledo no té manies.
A efectes estadístics, s’ha de fer constar que nou dels setze entrevistats són dones i set, homes, si se’m permet de fer servir la venerable classificació binària. Entre els entrevistats hi ha periodistes, escriptors, traductors, professors, editors, crítics literaris i gestors culturals. Sovint, aquestes activitats coincideixen en la mateixa persona, que arriba a fer tots els papers de l’auca. Tots són valencians, excepte Julià Guillamon i Iolanda Batallé. De tota manera, tots dos mantenen, per motius diferents, una relació estreta amb el País Valencià. La tria dels entrevistats ha procurat oferir una perspectiva variada del nostre país també des del punt de vista territorial, des d’Anna Esteve, que és d’Alacant i professora a la universitat d’aquesta ciutat, fins a Violeta Tena, de Vilafranca dels Ports, passant per Pepa Guardiola, de Xàbia.
En paraules de l’autora, Contra tot pronòstic és un llibre forjat en un moment clau del procés de formació històrica d’un teixit cultural al País Valencià, «un moment en què per primera vegada, i contra tot pronòstic, tres generacions d’escriptors, periodistes, professors i editors, amb una presència creixent de dones, conviuen a casa nostra en el món de la cultura i la literatura pensada i feta en català». Les setze veus que parlen en aquest volum donen una visió bastant aproximada del que és la cultura en català a hores d’ara al País Valencià en diversos àmbits, amb reflexions molt valuoses sobre la creació literària en els diversos gèneres, la relació entre literatura i periodisme, la crítica literària, l’ensenyament, l’edició o els obstacles que ha de vèncer la difusió dels productes culturals en català. Com a entrevistadora, Lourdes Toledo no és gens agressiva. No intenta posar ningú contra les cordes. El seu propòsit és fer parlar la persona entrevistada, cosa que no és tan fàcil com sembla, i aconseguir-ne un retrat en profunditat: «una conversa lenta i profunda entre dues persones on almenys una s’interessa per allò que l’altra pensa i fa —o ha fet— i busca que recorde, que s’explique».
Tractant-se d’una cultura en construcció, com indica el subtítol del volum, es fa difícil de valorar en els seus termes justos tot el que s’ha obtingut fins ara. Algunes de les personalitats entrevistades s’atreveixen a fer-ne algun balanç o a assenyalar-ne algun dèficit o obstacle concret. Àngels Gregori, amb una alegria que no se m’encomana, afirma que ara mateix estem vivint una mena de Segle D’Or valencià en tots els gèneres literaris, un moment esplèndid. Albert Hauf confessa que amb el temps s’ha temperat l’entusiasme inicial amb què es va establir a València: «he comprovat les limitacions del nostre panorama cultural. Organitzes actes i presentacions i venen els de sempre: un nucli de convençuts i entusiastes».
Un altre aspecte que s’ha de tenir en compte per a calibrar el grau de construcció de la cultura en català al País Valencià és la relació amb els altres països de parla catalana. Sobre aquesta qüestió, Enric Sòria, que viu des de fa temps a Barcelona, és taxatiu: «des de Barcelona València no es percep i punt». Falta un espai cultural fluid i compartit. Per a Sòria, aquest espai directament no existeix: «hem de desitjar que un dia existisca, però caldria un canvi de mentalitat en les dues direccions. Però sobretot un canvi d’actitud des de Barcelona».
En la introducció que ha redactat per a aquest recull d’entrevistes, Lourdes Toledo assenyala que un dels objectius a l’hora de triar les persones entrevistades ha estat «donar veu i fer visible la mirada i el treball de moltes dones que, des d’àmbits diferents, han consolidat una manera de fer i entendre la cultura que trenca amb els cànons de tendència més androcèntrica i que cedeix la paraula a moltes altres dones en terrenys ben diversos». La majoria de les dones entrevistades coincideixen a denunciar, de manera molt semblant, tan semblant que de vegades sembla reproduir clixés, aquests «cànons de tendència més androcèntrica». Així, Majo Siscar remarca que en el seu treball ha intentat defugir les rutines periodístiques i el periodisme patriarcal, i ha buscat una agenda temàtica amb rostre de dona. Maria Lacueva, autora d’un estudi sobre la narrativa escrita per dones valencianes durant el franquisme, reivindica que aquestes escriptores han d’entrar en el currículum i en el cànon escolar, i que «cal traure les dones de la invisibilitat i posar-les en valor». Pepa Guardiola es dol que de vegades «per ser dona sents com si no hi haguera lloc per a tu» i que «a la societat patriarcal no li interessa ni l’èpica ni la presència i transcendència pública d’aquest cinquanta per cent que som les dones». Raquel Ricart també reivindica la necessitat de donar altres referents als estudiants, i no perpetuar un currículum androcèntric, perquè des de fa segles les dones aporten a la història, a la literatura, al pensament i a la ciència, però són desconegudes i «et trobes sempre fent arqueologia per trobar-les». Iolanda Batallé assenyala que «és una responsabilitat de tots i totes recuperar la història de les dones i que és important crear referents de tots els tipus de no-ficció». Àngels Gregori diu alguna cosa estranya, com ara que «parlant de dones, d’escriptores, hi ha hagut tradicionalment una tendència a preguntar: qui era millor, aquesta o aquella? Mentre que dels escriptors homes no ho deien mai, no comparaven». Un altre motiu recurrent en aquest bloc d’entrevistes és la lamentació de la poca o nul·la presència de dones en l’assaig i en la literatura autobiogràfica en català. Curiosament, les dones entrevistades en aquest volum i la mateixa Lourdes Toledo són una prova del contrari.
Si hagués de destacar alguna de les entrevistes d’aquest volum, em quedaria amb la d’Albert Hauf. És esplèndida i no té pèrdua. Tot s’ha de dir: Hauf menja a part. No puc resistir la temptació de reproduir ací aquestes paraules seues: «si tota la gent que opina de coses que no sap es quedés callada, hi hauria un gran silenci en aquest país, que es podria aprofitar per a estudiar».
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada