D’alguna manera

A començament d’any vaig comentar en aquest blog Comme il ne faut pas écrire, un llibre d’Antoine Albalat sobre alguns dels defectes que defineixen la mala escriptura (vegeu Com no s’ha d’escriure). Ara em voldria referir a un altre defecte o inconvenient, que no esmentava Albalat. Es tracta dels anomenats mots crossa, aquests mots genèrics que actuen com a falques per a articular una frase o per a lligar una frase amb una altra, i que tendeixen a repetir-se, fins al punt que es converteixen en un tic de l’escriptor. De vegades són adverbis o locucions conjuntives, com ara aleshores i així doncs, que enganxen les frases d’una manera forçada. Per molt que fem servir una locució conjuntiva que expressa conseqüència, posem per cas així doncs, si la frase que introdueix no és una conseqüència lògica de l’anterior, aquesta locució serà en la pràctica una fórmula buida, que només cohesiona el discurs aparentment.

La repetició, a més, enfarfega la redacció, no tant per l’efecte cacofònic, sinó perquè és una repetició gratuïta, que no aporta res. El lector té la sensació que la prosa no avança, que l’autor es mostra incapaç d’entrar en matèria i d’anar al gra d’una vegada. El llibre cau de les mans. La bona notícia és que aquests mots crossa tenen bona solució: en la majoria dels casos hi ha a prou a suprimir-los. L’inconvenient és que són inconscients, i per tant, difícils de detectar pel mateix que els fa servir.

N’hi ha un que em molesta particularment. El trobe sovint fins i tot en els textos d’escriptors distingits. Es tracta d’alguna manera, una falca que s’hauria d’eliminar sempre, sense contemplacions, perquè és buida com una carabassa, i és un signe de ganduleria mental i d’una actitud poc vigilant. Potser tinc la pell molt fina, però… com que d’alguna manera? Hem d’escriure de la manera més precisa, més clara i més concisa possible. Dir-ho d’alguna manera és reconèixer que hem anotat en el paper el primer que ens ha vingut al cap, que sol ser sempre un clixé o altre. Tu ja m’entens! Ja saps què vull dir…

Ací en teniu alguns exemples, que he extret en un tres i no res de diverses publicacions: «d’alguna manera, molts dels nacionalismes, considerats o no una invenció o un fet contemporani, cerquen les seves arrels en èpoques mítiques», «es podia interpretar, d’alguna manera, com un èxit de la pressió o el xantatge de l’extrema dreta», «d’alguna manera, dir que “poesia és comunicació” equival a no dir res», «el poeta, d’alguna manera, esdevé un transmissor passiu de la vida que el posseeix», «la glossa sobre fets polítics o successos d’actualitat que, d’alguna manera, deixen al descobert la ideologia del dietarista està present en més de la meitat dels dietaris del període estudiat»… Fixeu-vos que en totes aquestes frases l’expressió d’alguna manera s’hi pot suprimir sense problemes. Ben fàcil. En alguns casos, pocs, pot estar justificada, però sempre és millor reemplaçar-la per una redacció alternativa.

A més d’alguna manera, hi ha altres expressions semblants que entrebanquen l’estil, com ara vull dir que. Una altra expressió supèrflua. No cal advertir que volem dir una cosa, ni quan escrivim ni quan parlem: hi ha prou a dir-la, sense anuncis previs. Passa el mateix amb personalment o des del meu punt de vista: no cal recordar a ningú que som una persona —o això pensem— o que no parlem ex cathedra. Dins d’aquest grup de mots crossa hi podem incloure també el famós a nivell de. Per sort, sembla que ja no es fa servir tant com abans. O en qualsevol cas o evidentment. He de confessar que jo també sóc pecador. Jo també he caigut i caic més d’una vegada en aquestes misèries. Com a justificació exculpatòria es pot al·legar que ningú no escriu malament a posta. Les nostres faltes són sempre degudes a la inadvertència, a la pressa, a la peresa, a la dificultat que tenim d’articular d’una manera intel·ligible el que volem dir, a la nebulosa del nostre pensament… Escriure bé és difícil. Per desgràcia, de la mateixa manera que ningú no escriu malament a posta, ningú no pot escriure bé volent. Amb la bona voluntat no hi ha prou. Una mesura que es pot posar en pràctica per mitigar els defectes de l’escriptura, l’única en realitat, és malfiar-se d’un mateix. És una qüestió d’higiene elemental observar-nos de tant en tant de cua d’ull. Sobretot quan escrivim.

I acabe. Així doncs, acabe d’alguna manera amb aquest punt final.