La vida que ara vol ampliar-se i aclarir-se

17 d’abril de 1970

Homenatge a Catalunya, d’Orwell. La fascinació que em produeixen tots aquests relats de la Guerra Civil. No solament per la frustració històrica que per a mi representa i que encara arrossegue (això es va produir quan vaig prendre partit, ja major). La raó més profunda està en el fons de la meua existència de xiquet. Llavors jo no podia prendre partit. Sabia que hi havia una guerra, però no em plantejava ni de lluny qui volia jo que guanyés. Ni tan sols m’adonava que hi havia dos bàndols. Senzillament, hi havia això, «guerra». Però jo no la veia, la guerra. La sentia dins una mena d’orfenesa, d’un temps provisional de fam, d’existència una mica primitiva, lliure. L’escola, la mare fent sabó, cercant farina o arròs; el pare lluny i les colles de xiquets corrent i jugant pels camps, cercant nius, furtant fruita, fent harca… La guerra era aquesta vida monòtona, parada, plena d’inconvenients. Però la guerra era «lluny». De vegades, alguna frase («els seguen com el blat»), o havíem sentit tremolar els vidres pel bombardeig d’Alacant, alguns refugiats a Polop, algunes camises roges.

I, primer de tot, la crema de l’església a Benissa (encara em veig dins l’església buida, amb tot de coses escampades, les hòsties que es menjaven, estampetes; i la pila de llibres cremant fora de l’església i al convent).

Potser és aquella vida inconscient, que ara, a distància, sent buida de la realitat que m’envoltava, la que ara vol ampliar-se, aclarir-se, reviure el que no vaig viure més que dins una ignorància, però dotada d’antenes encara vives i intactes.

«Amaguem la farina que vénen a requisar les cases.» Aquell xiquet que jo era encara roda per aquell món dins l’ou de Polop, desmemoriat i famolenc. Ara sé que vaig viure el que no vaig viure; o que ho vaig viure d’una altra manera.

Josep Iborra, Diari 1965-1977. Institució Alfons el Magnànim, pàgs. 240-241.