dilluns, 10 d’octubre de 2022

Dues cartes entre Joan Fuster i Josep Iborra


A finals dels anys 90, la Universitat de València va encomanar a Antoni Furió de coordinar l’edició de la correspondència completa de Joan Fuster. Fins ara n’han aparegut disset volums, publicats per Tres i Quatre, i sembla que encara som a la meitat del camí. No debades, el seu arxiu de cartes comprèn unes vint mil. En paraules de Furió, el lector trobarà en aquest epistolari el Fuster «home de lletres i home públic, però també el més íntim i personal. Una dimensió humana que no pots trobar als llibres ni en la percepció publica que es té del personatge».

Durant aquest Any Fuster, el diari Levante-EMV publica cada diumenge una selecció de cartes inèdites de Fuster i dels seus corresponsals, seleccionades i editades per Antoni Furió. Ahir, 9 d’octubre, en va publicar dues entre Josep Iborra i Joan Fuster.

Josep Iborra escriu a Fuster el 30 de juliol de 1962, des de Navaixes, on passava l’estiu. Li diu que ja ha acabat de llegir Nosaltres, els valencians i li expressa la inhibició i la inseguretat que sentia a l’hora d’escriure. Fuster li contesta l’11 d’agost, a la tornada d’una excursió per la Costa Brava. Després de dir-li que «totes les punyetes que m’expliques sobre el problema d’“escriure”, són simples preocupacions infantils, i demostren, en efecte, que no tens cap altre maldecap més important», passa a fer-li una declaració sobre la pròpia literatura, «que és als antípodes de tota forma de genialitat específicament “literària”». M’hi he referit en un assaig publicat en la revista L’Espill (número 67, pàgina 65).

Pel seu interès, reproduesc en aquest blog la transcripció d’aquestes dues cartes, acompanyades del facsímil dels originals. 



Josep Iborra a Joan Fuster

Navaixes, 30 de juliol de 1962

Benvolgut Fuster:

Ací estic, en un poble bonic, sense enterar-me de res del que passa pel món i ben aïllat. Un bon marc per a llegir el teu Nosaltres… (ja està llegit; i sencer, perdona). La gent parla amb tonada aragonesa, però ara, en l’estiu, són més els que parlen valencià: una invasió de tribus del Cabanyal, instal·lades en les cases dels llauradors indígenes.

Bé, no sé res de vosaltres. Li vaig donar a Richart l’adreça del meu cunyat per a que arreplegara els France Ob., però m’han dit que no hi ha anat ningú per ells.

Com pots compendre, disfrute de prou tranquil·litat. No m’he portat, però, molts llibres, per a obligar-me més a escriure. Ja saps que sóc més passiu del que cal i que per això em resulta més fàcil i temptador deixar-me endur per la lectura que omplir unes quartelles. Clar que a l’hora d’escriure es paguen les conseqüències. Difícil vèncer la inèrcia i crear-ne un altre que em permetisca emborronar uns papers. Tanmateix, faig un esforç per veure si supere eixos inconvenients. A vegades pense que patisc una malaltia que em fot a l’hora d’escriure: una espècie d’inhibició, com si el cervell fóra un moll que no hi ha manera de fer botar tot i que està carregat. (Fes el favor de no fer-ne burla.) A vegades em sent menys generós amb mi mateix i ho atribuïsc a això que tu —acusant-me o definint-me— anomenes «confusió mental». Tracte de tancar els ulls i tirar-me a l’aigua, escriure. Comencen els dubtes. Per on començar? Car es presenten molts punts de partida. Quin d’ells agafar? Em decidisc. En realitat, qualsevol començament entre alguns que siguen bons, val. Doncs bé, hi continue. Òmplic dos o tres planes. Una espècie d’inseguretat m’acompanya com una ombra. Comence a perdre el convenciment a mesura que continue escrivint. I amb això un cert avorriment… i acabe trobant-me en terres d’aiguamoll… Malaltia i confusió. Tanmateix, ho deixe, em manca l’exercici i l’hàbit. Vull dir que no renuncie i empraré aquests dies per veure si és possible treure la mà del carabassí. Veuré si puc endur-me a València algunes coses acabades —com siga— i esperar el que tu em digues. El mal és que si em donara compte d’algunes coses, crec que, de repent, tot es faria fàcil. Això m’ha passat algunes vegades en altres terrenys.

T’envie un exemplar del Nosaltres… per a que faces el favor de posar-li una dedicatòria a Camilo Pascual (ben afectuosa) i l’envies a Alcoi (Pelayo, 1).

Com el meu cunyat ve a Navaixes amb la seua furgoneta prou a sovint, aprofitaré algun viatge que coincidisca un dilluns per a que ens pugam veure. Veges si pots posar-me unes lletres per a saber si és el dilluns quan vas, perquè potser Richart no està en València o tu te n’aniràs a Barcelona o a algun altre lloc.

Una forta abraçada de



Joan Fuster a Josep Iborra

Sueca, 11 agost de 1962

Pepito Iborra:

He estat uns dies fora de casa —una excursió curta, massa curta, a la Costa Brava, a fi d’airejar-me i de dedicar-me a la contemplació de la naturalesa—, i mentrestant hi ha arribat la teua carta. Moltes gràcies. Veig que estàs bé d’esperit, si no de cos. Totes les punyetes que m’expliques sobre el problema d’«escriure», són simples preocupacions infantils, i demostren, en efecte, que no tens cap altre maldecap més important. Quina sort! De tota manera, no passes ànsia: mai no seràs allò que se’n diu un «estilista» ni un «escritor vigoroso». Déu Nostre Senyor no t’ha cridat per aquest camí. Tota la literatura que seràs capaç de segregar en aquesta vida —i en l’altra— haurà de ser, necessàriament, una literatura grisa, inodora, d’intel·lectual esterilitzat per la lectura i per la indolència. Més o menys: una literatura com la meua, que és als antípodes de tota forma de genialitat específicament «literària». La gent com ara nosaltres, al màxim que podem arribar, és a dir quatre cosetes òbvies amb un cert ordre i una certa claredat. I, en conseqüència, l’únic recurs —i l’única obligació— que tenim és això: dir les coses —les quatre cosetes— amb ordre i amb claredat. Sí, home: clare ac distincte, fotre! Et tout le reste est littérature! Bé.

¿I per què no li escrius unes lletres a Ventura? El pobre està una mica sorprès de comprovar que encara no t’has dignat dir-li res. Com que supose que no en saps l’adreça, ací te la done: Foyer International Catholique. 111 av. Paul Vaillant-Couturier. Gentilly-Seine. Hala, escriu-li de seguida. Richart està indignat perquè encara no ho has fet. Ja sabem que vius als núvols, però Ventura necessita la companyia d’alguna carta nostra, de tant en tant.

Jo seguisc pujant a València cada dilluns, si no és festa i salvo error u omisión. Si algun dia t’hi deixes caure, ja ens veurem. He rebut el llibre per al Camilo: l’hi enviaré dilluns mateix.

Records a la família, i una abraçada

Joan
















Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada