dijous, 13 d’octubre de 2022

Lectura i oblit


En una entrada dels seus diaris, reflexiona desolat sobre una experiència molt familiar per a qualsevol lector habitual: la facilitat amb què oblidem el que hem llegit. Grillparzer conta que una vegada llegia en una edició del teatre de Shakespeare el pròleg del doctor Johnson, amb un gran plaer, amb admiració, amb la satisfacció que produeix la descoberta d’un text veritablement valuós. De sobte, hi va veure una errata corregida a llapis, que només havia pogut corregir ell mateix. Per tant, aquell assaig ja l’havia llegit feia temps i l’havia oblidat del tot. I anota: «Per a què llegir, aleshores, si els senyals del que s’ha llegit desapareixen tan completament? La meua vida sempre ha estat un somni, però no el d’algú despert, sinó el d’algú que dorm realment».

Grillparzer, tot s’ha de dir, era un hipocondríac, i el caràcter de cada u, la seua constitució física i mental, suposant que es puga separar una de l’altra, tendeix a portar l’aigua al seu molí: tot li dona la raó. A més, es podria afirmar que no tot és dolent en l’oblit, perquè permet tornar a llegir un text com si fos la primera vegada. Sempre hi ha arguments per a tot. Arguments o consols. D’altra banda, si no val la pena llegir, perquè de seguida ho oblidem, per la mateixa regla de tres tampoc no valdria la pena respirar, ja que amb prou feines recordem el que vam fer la setmana passada. L’oblit no és una raó per a no llegir, sinó per a rellegir. Cal refrescar de tant en tant, cal insistir en la dosi perquè el medicament faça efecte. I el que diu Grillparzer és una mica capciós. És cert que oblidem moltes coses que llegim, però d’altres les recordem bastant bé, fins i tot d’una manera obsessiva. Un altre aspecte de la qüestió és que els jocs de la memòria resulten sovint capritxosos, arbitraris… com un somni.

Enric Iborra, Els còmplices. Notes sobre l’ordre sord de la literatura. Viena Edicions, pàgs. 31-32.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada