dimecres, 26 d’octubre de 2022

Massa prompte i massa tard


Durant el seu viatge a l’Orient, mentre s’estava a Constantinoble, Flaubert va escriure al seu amic Louis Bouilhet una carta en què li comentava una circumstància que li havia cridat l’atenció. En un dels bordells que havia visitat hi va veure penjats alguns gravats d’escenes tendres, incloent-hi les de la vida d’Eloïsa i Abelard, amb un text explicatiu en francès i en espanyol, cosa que li feia exclamar: «Ô Orient, où est-tu? Il ne sera bientôt plus que dans le soleil». Flaubert se sentia estafat per l’absència de tipisme oriental. I no sols als bordells. Observava que a Constantinoble la major part dels homes vestia a l’europea, que s’hi feien representacions d’òpera, que hi havia gabinets de lectura, modistes, que cada vegada menys dones portaven vel, que el nombre de peregrins a la Meca disminuïa… Flaubert concloïa a la vista d’aquest panorama que la religió desapareixeria aviat. «Qui vivra s’amusera!», deia. I tant que ens estem divertint.

Flaubert encara vaticinava més coses a Bouilhet. Afirmava que s’acostava el temps en què les diferències nacionals s’esvairan, i la pàtria serà un arqueologisme com la tribu. El matrimoni també ho tenia magre. Li semblava atacat per totes les lleis que es promulgaven contra l’adulteri, que quedava reduït a un delicte. D’aquí passava a parlar dels globus aerostàtics. Estava convençut que l’home del futur viatjarà a les estrelles. Tancava la tirallonga de profecies amb aquesta reflexió: «nosaltres hem vingut massa prompte i massa tard. Haurem fet el que és més difícil i menys gloriós: la transició». Hi afegia encara que «per a establir alguna cosa durable, cal una base fixa. El futur ens turmenta i el passat ens reté. Per això el present se’ns escapa».

Hem arribat massa tard, durant l’etapa final d’una cultura en decadència, cada vegada més qüestionada, cada vegada més incomprensible, i massa prompte, perquè la nova cultura que ha de reemplaçar-la encara no ha cristal·litzat del tot. No s’ha difós, si més no, fins al punt de modificar la manera de veure i de pensar tot el que afecta la vida humana. La reflexió de Flaubert es retroba, amb lleus variants, en altres autors de l’època contemporània, com ara en aquells versos de Matthew Arnold: «Wandering between two worlds, one dead, / The other powerless to be born» («Stanzas from the Grande Chartreuse»). El mateix motiu reapareix en Il Gattopardo de Lampedusa, que fa dir a don Fabrizio: «Appartengo ad una generazione disgraziata a cavallo fra i vecchi tempi ed i nuovi, e che si trova a disagio in tutti e due».


El que diuen aquests tres autors és molt semblant, però s’hi pot distingir alguna diferència de matís. Les paraules que Lampedusa posa en boca de don Fabrizio reflecteixen el conflicte que es produeix quan els temps vells i els nous s’encavalquen. El nou temps, o la nova classe que puja, encara no ha desplaçat del tot el vell, que encara no ha desaparegut de l’escena i braceja per aconseguir una pròrroga. O somia amb la utopia reaccionària de la restauració. Don Fabrizio es mira amb descoratjament la classe decadent a què pertany i amb repugnància la nova classe emergent. Per això el disagio, el malestar o la incomoditat, la sensació d’haver caigut de cul entre dues cadires, a cavallo fra i vecchi tempi ed i nuovi. Per a Gabriel Ferrater, aquest era el nus temàtic de la novel·la realista del XIX. En les seues paraules, si Stendhal, o Balzac, o tots els russos «tenien consciència que de la seva pròpia època se’n podia fer una història, no és perquè veiessin realment d’on venia la seva època i on anava sinó perquè veien que, simultàniament a la seva època, hi havia societats diferents, amb sistemes d’apreciació intel·lectual absolutament diferents. I és aquest conflicte sincrònic, el conflicte contemporani, el conflicte de simultaneïtat, el que interpretaven en termes diacrònics, o sigui, en termes d’evolució històrica».

El conflicte de simultaneïtat o d’encavalcament del món vell amb el nou, pren un sentit gairebé nihilista en els versos de Matthew Arnold: el món nou encara no ha nascut. No pot. S’albira, n’hi ha signes, però no existeix encara. El món vell és mort. No hi ha, doncs, cap món on fer peu. Mentrestant el poeta roda errant, wandering, en un estadi d’interinitat. En la carta de Flaubert hi trobem també aquesta desvalorització del present: «el futur ens turmenta i el passat ens reté. Per això el present se’ns escapa». Per què ens turmenta el futur? Perquè sabem que serà radicalment diferent de l’època que ens ha tocat viure, i això qüestiona i afebleix la tranquil·litat que proporcionaven les antigues seguretats. El futur és una incògnita que ens inquieta. El passat, un paper rebregat, que encara portem a la butxaca, gairebé il·legible. El present? Una interrupció, un moment d’espera que ens impacienta i ens fa sentir incòmodes: turment, wandering, disagio

Contra aquest sentiment d’incertesa, és clar, hi ha una objecció òbvia: tota època es pot considerar de transició entre l’anterior i la següent. Ara, les citacions que he recollit reflecteixen una consciència nova, conseqüència de l’acceleració dels canvis històrics, cada vegada més ràpids, que s’estan produint des de l’inici de l’època contemporània, sobretot a partir de la segona meitat del segle XX. Abans, el sentiment de continuïtat i de permanència s’imposava. Canviava alguna cosa, però en el fons tot continuava igual. És cert que no ens podem banyar dues vegades en el mateix riu. Tant se val. A efectes pràctics el riu és sempre el mateix. I si no ho és, ho sembla. Ara ni ho és ni ho sembla. Ens adonem que el món en què naixem i el món en què morim no és el mateix. Sabem també, per poca imaginació que tinguem, que el futur no s’assemblarà gens al que haurem viscut. És inevitable fer un altre pas i pensar que pot arribar un punt d’inflexió en què ja no es podrà parlar d’evolució ni de transició en la història de la humanitat, sinó d’una solució de continuïtat, fins a tal punt que l’espècie humana del futur ja no tindrà res a veure amb la nostra. Com deia Flaubert, «Qui vivra s’amusera!»

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada