Els escrits de crítica cultural de Joan Fuster

Un dels efectes més positius que està tenint la celebració de l’Any Fuster, potser l’únic, és la reedició d’alguns dels seus llibres en volum solt, com ara el Diari 1952-1960 o Consells, proverbis i insolències, l’aparició de nous volums de l’Obra completa o la traducció a altres llengües d’algunes de les seues obres. En la part negativa, constatem la insistència rutinària de molts dels seus glossadors a enganxar a Fuster una sèrie d’etiquetes que ho diuen tot i, és clar, no diuen res: antidogmatisme, escepticisme, la filiació amb Montaigne… Ho fan amb la millor intenció, això sí. Deixem-ho córrer, per tant, i refugiem-nos en la part positiva. Entre els llibres de Fuster apareguts o reapareguts enguany un dels més atractius és sens dubte Escritos de crítica cultural, una antologia dels seus assaigs de crítica literària, pictòrica i musical. Fuster era un escriptor que no reduïa la cultura, només, a la literària, cosa que resulta exòtica a hores d’ara. El volum, l’edició del qual ha estat a cura de Francesc Pérez Moragón i Salvador Ortells, l’ha publicat la Universitat de València en la col·lecció Estètica & Crítica que dirigeix Anacleto Ferrer.

La majoria dels assaigs seleccionats es van publicar en castellà originalment, com a articles en la premsa periòdica. S’han complementat amb uns altres del Diccionari per a ociosos i d’El descrèdit de la realitat, transcrits de les primeres edicions d’aquests llibres en les seues versions en castellà. Salvador Ortells, responsable de la tria, que ha estat supervisada per Francesc Pérez Moragón, es lamenta de no haver-hi inclòs cap dels assaigs de Fuster sobre els clàssics del segle d’Or, ni els pròlegs a autors contemporanis com ara Pla i Espriu, per no citar el Diari i la Literatura catalana contemporània. A canvi, el lector podrà llegir una sèrie de textos que, amb poques excepcions, no s’havien recollit mai en forma de llibre. Dispersos en arxius i hemeroteques, no eren al seu abast. És per això que Ortells pot afirmar amb raó que aquests «Escritos de crítica cultural constituye una auténtica operación de rescate intelectual». Adreçat en principi al lector hispànic, té també un gran interès, a causa d’aquest material «inèdit», per al lector que ja coneix Fuster.

El volum està encapçalat per dos estudis introductoris dels curadors de l’edició. Són un tast de la biografia de Fuster que han redactat conjuntament i que publicarà aviat la Institució Alfons el Magnànim. Francesc Pérez Moragón presenta en Joan Fuster: un apunte biográfico un panorama de la seua trajectòria vital i intel·lectual, que ha organitzat en quatre etapes, amb els diversos punts d’inflexió que van marcar-la. L’estudi signat per Salvador Ortells, Introducción. Joan Fuster o la habilidad inquisitiva, és una síntesi de biografia intel·lectual de Fuster i, al mateix temps, una presentació de la tria dels seus textos, que ha estat duta a terme, diu, «con vistas a mostrar la inmensa abertura de compás que caracteriza a los escritos escogidos. Por ellos desfilan los personajes más celebrados de la cultura occidental de todos los tiempos». Entre molts altres, d’Ors, Cervantes i Martorell, Dostoievski, Kafka, Stendhal i Balzac, Llull, Virginia Woolf, Valéry, Gide, Camus, Montaigne, Sartre, Quevedo, Huxley, Goethe, Orwell…

Ortells explica les circumstàncies en què van aparèixer aquests assaigs i indica algunes de les possibles influències que els van inspirar, com ara Ortega y Gasset, davant del qual Fuster va mostrar una actitud ambivalent. Si bé va discrepar obertament de la seua concepció de la cultura de masses, no pot dir-se el mateix de les seues posicions en qüestions artístiques, visiblement presents en el plantejament evolutiu perfilat en El descrèdit de la realitat. Uns altres noms que Ortells té en compte en aquesta etapa inicial de la dècada dels cinquanta, en què Fuster cristal·litza com a escriptor, són Bertrand Russell i T.S. Eliot, l’Eliot assagista, del qual va assimilar el concepte de «cultura satèl·lit» que va aprofitar en la introducció a l’Antologia de la poesia valenciana 1900-1950. Més endavant vindrien Hauser, Lukács i Gramsci De tota manera, és difícil delimitar d’una manera precisa l’empremta que tots aquests autors van deixar en Fuster. Potser, en el seu cas, més que d’influències cal parlar de reaccions. Poques vegades incorporava en sentit estricte el que llegia al seu pensament, sinó que ho feia servir com un catalitzador de l’operació de l’assaig.

No és fàcil tampoc precisar les característiques de la seua crítica cultural. Ortells considera que està condicionada per dos aspectes fonamentals: el sentit històric en l’obra d’art i la implicació moral del crític en els seus judicis. També, per la concepció de la lectura com a incitació intel·lectual que acabem d’assenyalar, desenvolupada en l’assaig Lectura de Diccionari per a ociosos. És un motiu sobre el qual Fuster va tornar més d’una vegada. Crec que els seus llibres, com ara Escritos de crítica cultural, s’han de llegir amb aquest mateix esperit.

(publicat en Caràcters, núm. 95)