dimecres, 9 de novembre de 2022

Quan escriure significa pujar sobre un pedestal


Una de les lectures importants d’aquest estiu passat ha estat per a mi Cultura i literatura, el recull d’escrits d’Antonio Gramsci que va publicar Edicions 62 el 1966 en traducció al català de Jordi Solé-Tura. Vaig agafar el volum, que estava subratllat a fons amb llapis roig i blau, de la biblioteca del meu pare. Em va agradar molt més del que esperava, i potser per això mateix encara em va agradar més, sobretot les notes de crítica literària. En té una sobre els conceptes de contingut i forma que voldria reprendre ara.

Gramsci afirma d’entrada que si admetem que el contingut i la forma són la mateixa cosa, això no vol dir que no puguem distingir entre tots dos. L’obra d’art és un procés i els canvis de contingut són també canvis de forma, però és més fàcil parlar de contingut que de forma, perquè aquell pot ser «resumit» lògicament. Fins i tot es pot parlar d’una prioritat del contingut sobre la forma. Gramsci matisa de seguida que, quan diu que el contingut precedeix la forma, només vol dir que les temptatives successives s’han de presentar amb el nom de contingut i res més: «el primer contingut insatisfactori era també forma i, en realitat, quan ha estat atesa la “forma” satisfactòria també el contingut ha canviat». En canvi, sembla que no té tant de sentit prioritzar la forma sobre el contingut. Per a Gramsci, els qui parlen de forma contra el contingut es caracteritzen per la seua propensió a amuntegar paraules que no sempre se sostenen, ni tan sols des del punt de vista gramatical. Entenen per forma, diu, un argot d’ermitans amb el cap buit.

Tot seguit, en un paràgraf que cal citar complet, Gramsci assenyala que «aquesta qüestió ha d’ésser també situada entre els grans problemes de la història nacional italiana i assumeix diverses formes: hi ha una diferència d’estil entre els escrits dedicats al públic i la resta, per exemple entre les cartes i les obres literàries. Sovint, sembla que ens trobem davant dos escriptors diferents: tan gran és la diferència. A les cartes (llevat d’excepcions, com la de D’Annunzio, el qual fa comèdia fins i tot davant el mirall, davant ell mateix), a les memòries i, en general, a tots els escrits concebuts per a un públic reduït o bé per a un mateix, predomina la sobrietat, la simplicitat, el caràcter directe; en canvi, als escrits restants predomina l’altivesa, l’estil oratori, la hipocresia estilística. Aquesta “malaltia” és talment difosa que fins i tot ha atès el poble. Per a aquest, el fet d’“escriure” significa pujar sobre un pedestal, vestir-se de festa, “fingir” un estil redundant, és a dir, expressar-se de manera diferent de com hom s’expressa habitualment; i puix que el poble no és literat i de la literatura només coneix el llibret de l’òpera del segle XIX, s’esdevé que els homes del poble “melodramatitzen”».


Encara que referida a un moment concret de la història literària italiana, no puc deixar de relacionar aquesta remarca de Gramsci amb un fenomen que he observat sovint en el nostre món literari, i que sempre em sorprèn. Persones que mostren una gran vitalitat en el tracte personal, dotats d’una bona capacitat expressiva, que han vist i viscut moltes coses, que sempre en tenen una per dir, a l’hora d’escriure es deixen dur per la imaginació més gratuïta, s’encarcaren, sonen falsos i convencionals. Escriure significa per a ells, com deia Gramsci, pujar sobre un pedestal, és a dir, «expressar-se de manera diferent de com hom s’expressa habitualment». Són una mena de Dr. Jekyll i Mr. Hyde de la literatura. Divertits i vitals en el tracte personal, resulten pesats i avorrits amb la ploma a la mà. Adopten des de la primera línia un to «literari» que s’escampa pel llibre com una taca de tinta: com una taca de tedi. En uns altres casos el contrast potser no és tan aparent, però hi ha sempre aquesta predisposició a adoptar una actitud impostada, i això afecta tant la forma, l’estil, com el contingut. Determinada forma, determinat estil o to, comporta uns determinats continguts. Hi ha una expressió «literària» com hi ha unes idees «literàries». Ja en vaig dir alguna cosa en un pas d’Els còmplices. Hi afegiria ara el to elegíac, que no deixa de ser una forma de sentimentalisme: una forma forçada de reaccionar davant de la realitat. En comptes de descriure i precisar, l’autor es lamenta. La majoria de les vegades, per coses que ni li van ni li vénen.

En general, el to «literari» es caracteritza per la seua tendència a la inflació: a la redundància, a l’èmfasi divagatori… I ja sabeu que l’efecte immediat de la inflació és la pèrdua de valor, dels diners o de la literatura. Aquesta inflació no es manifesta només en una escriptura ampul·losa. El que Gramsci anomenava la hipocresia estilística va de bracet amb la hipocresia mental i moral, amb l’expressió de bons sentiments, políticament correctes, totalment previsibles, és a dir, convencionals. Potser dir-ne hipocresia és excessiu, perquè els qui la practiquen són absolutament sincers. Es creuen tot el que diuen. Sovint, la hipocresia estilística comporta l’expressió de continguts que no sols no tenen interès, sinó que tampoc no tenen sentit. Sempre, quan revisem un text, a més de precisar i aclarir la redacció, a més de corregir les faltes d’ortografia i altres misèries, hauríem de preguntar-nos: això que he escrit, té sentit, resisteix el contacte amb l’experiència de la realitat? S’ha de mantenir despert el sentit del ridícul. És cert que això ens pot inhibir, però no n’hi ha altra.

Aquesta inclinació a fer «literatura», a pujar dalt del pedestal, a què es deu? Supose que hi té a veure la falta d’una autèntica cultura literària, que fa prendre per literatura els seus aspectes més superficials i retòricament més cridaners. També, l’atracció irresistible pel clixé. El clixé, la hipocresia, qualsevol mena de convencionalisme, sempre tindran èxit, perquè estalvien de pensar per compte propi. A més, no és fàcil, quan s’escriu, de posar l’accent en un món propi d’experiències personals i socials.

1 comentari:

  1. El meu pare havia jugat a futbol amb el Jordi Solé Tura al Mollet, no sabia que també hagués fet de traductor. M'ha agradat molt la publicació, coherent i sense embuts, com sempre! Gràcies per descobrir-me coses noves sobre literatura.

    ResponElimina