diumenge, 4 de desembre de 2022

Parlem clar: follen o no follen?


Una de les bèsties negres de Flaubert era Lamartine, Alphonse de Lamartine, en qui veia personificat el tipus de literatura que més odiava. Reconec que no n’he llegit ni una línia. Ni tan sols he tingut mai a les mans algun volum seu, que podria haver fullejat d’esma. Segons l’article de la Gran Enciclopèdia Catalana. Alphonse de Lamartine (1790-1869) va ser el poeta més representatiu del sentimentalisme romàntic vague i morbós, el tipus de romanticisme que va tenir èxit als països de llengües romàniques, amb títols com Le lac i L’automne. Les seues Harmonies poétiques et religieuses són d’una religiositat vaga i melangiosa, tendent a la profusió. La GEC assenyala també que va influir en certs aspectes de la poesia de Verdaguer. Ai, les males influències!

En una carta a Louise Colet, del 1852, contestant-ne una altra en què la seua amiga li preguntava si coneixia el Raphäel de Lamartine, Flaubert li deia que sí. I tot seguit sentenciava: «C’est le dernier mot de la stupidité prétentieuse». Un any més tard li confessava que no sentia cap simpatia «per aquest escriptor sense ritme», que s’adreça als mediocres i que els estima: «c’est à lui que nous devons tous les embêtements bleuâtres du lyrisme poitrinaire». Què es podia esperar, es preguntava, d’un home que compara Fénelon a Homer i que no estima els versos de La Fontaine? Rematava la invectiva amb aquestes paraules: Lamartine és un esperit eunuc, que només pixa aigua clara.


En una altra carta encara, de 24 d’abril de 1852, Flaubert hi anotava uns comentaris sobre Graziella, una novel·la de Lamartine que Louise Colet li havia recomanat, sembla, amb alegre imprudència. Sense preàmbuls, Flaubert li deia que Graziella era una obra mediocre, encara que era el millor que Lamartine havia fet en prosa. Però… els personatges no semblaven éssers humans, sinó maniquins. A més, l’exasperaven totes les històries d'amor, com ara Graziella, on la cosa principal —així en deia ell— està tan envoltada de misteri que el lector no sap què pensar-ne. La cosa principal, la unió sexual, queda relegada a l’ombra, igual que beure, menjar, pixar, etc. Era un parti pris que irritava Flaubert. Vet aquí un xicot que viu amb una dona que l’estima, i que ell estima, i no hi ha ni una sola al·lusió al desig eròtic. Cap núvol impur no enfosqueix aquest llac blavenc. Parlem clar, li deia Flaubert: follen o no follen? (Disculpeu la grolleria. Em limite a traduir del francès.) Oh hipòcrita, exclamava. De passada, observava a Louise Colet que és més fàcil dibuixar un àngel que una dona.

Més observacions de Flaubert sobre Graziella: quan el protagonista visita Pompeia i el Vesuvi, el narrador a penes en diu res, mentre que abans el lector ha hagut de patir l’elogi de Sant Pere de Roma, obra glacial i declamatòria, segons Flaubert, «mais qu’il faut admirer». És una idea rebuda, que entra dins l’ordre del que s’ha de dir. Cal fer sempre, «du convenu, du faux. Il faut que les dames vous lisent. Ah mensonge! mensonge! que tu es bête!» Flaubert pensava que s’hauria pogut fer un bon llibre amb aquesta història, si l’autor hagués mostrat el que sens dubte havia passat: «un jeune homme à Naples, par hasard, au milieu de ses autres distractions, couchant avec la fille d’un pêcheur, et l’envoyant promener ensuite, laquelle ne meurt pas, mais se console, ce qui est plus ordinaire et plus amer». Ho contrastava amb el final del Candide de Voltaire, una prova inqüestionable d’un geni de primer ordre. L’urpa del lleó, deia, està marcada en aquesta conclusió tranquil·la, estúpida com la vida. Però això hauria exigit una independència de personalitat que Lamartine no tenia, aquest cop d’ull mèdic de la vida, aquesta visió del que és veritable, que és l’únic mitjà d’arribar a grans efectes d’emoció. En fi, abans del final de Graziella l’autor «a eu soin de nous dire qu’il l’a écrite tout d’une seule haleine et en pleurant. Quel joli procédé poétique!»

Consulte sobre Graziella l’article del Diccionari literari Bompiani. El seu redactor, un F. Ampola, afirma que la novel·la té, en conjunt, un to embafador i convencional, que desemboca en una deformació de la realitat, vista a través de la reminiscència i l’hàbit del literat.

Quan es va publicar Madame Bovary, Lamartine en va parlar amb elogi, per a sorpresa de Flaubert, ja que, com va escriure a una altra corresponsal, «tout, dans mon oeuvre, doit l’irriter!» En devia quedar no sols sorprès, sinó també una mica decebut. Malament, quan t’elogia algú que consideres mediocre. Però el fet és que si Lamartine era le dernier mot de l’estupidesa pretensiosa, això no li va impedir apreciar la categoria literària de Madame Bovary. La realitat humana presenta sovint aquests aspectes paradoxals, o aparentment paradoxals. En el moment en què apareix la novel·la de Flaubert, Lamartine tenia una posició literària consolidada del tot. Flaubert, no. Lamartine es podia permetre el luxe de ser generós i imparcial, mentre que a Flaubert li tocava de ser agressiu. O potser, com que Lamartine feia una literatura tan diferent de la que representava Madame Bovary, podia ser més sensible a les seues virtuts, ni que fos pel contrast o pel gust de canviar d'aires.


Louise Colet, que també era escriptora, feia una literatura semblant a la de Lamartine. Flaubert criticava sense miraments els escrits de la seua amiga. A la guerra com a la guerra. No suportava les seues efusions sentimentals. Una vegada li va dir, parlant de manera general, que «la personnalité sentimentale sera ce qui plus tard fera passer pour puérile et un peu niaise, une bonne partie de la littérature contemporaine». El temps li ha donat la raó, en part si més no. Però aleshores això no es podia saber. Flaubert sí que ho sabia. En una altra carta li aconsellava: «Essuie tes pauvres yeux, et garde-les non pour pleurer, mais pour voir. Car tout est là: voir. Tout est là pour comprendre et c’est de comprendre surtout qu’il s’agit. Si tu voyais mieux, tu souffrirais moins et tu travaillerais plus». Ella el trobava fred i cruel.

Avui ningú no llegeix Lamartine, però el lamartinisme continua fent la viu-viu. Es diu el que s’ha de dir. El que toca. Encara que ja no es parle tant dels sentiments que segrega el cor, com feia Louise Colet, els clixés retòrics i ideològics prenen sempre el lloc de la veritat. Resulta més còmode que utilitzar els ulls per veure-hi o aturarse un moment a pensar.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada