La vida que ara vol ampliar-se i aclarir-se

17 d’abril de 1970

Homenatge a Catalunya, d’Orwell. La fascinació que em produeixen tots aquests relats de la Guerra Civil. No solament per la frustració històrica que per a mi representa i que encara arrossegue (això es va produir quan vaig prendre partit, ja major). La raó més profunda està en el fons de la meua existència de xiquet. Llavors jo no podia prendre partit. Sabia que hi havia una guerra, però no em plantejava ni de lluny qui volia jo que guanyés. Ni tan sols m’adonava que hi havia dos bàndols. Senzillament, hi havia això, «guerra». Però jo no la veia, la guerra. La sentia dins una mena d’orfenesa, d’un temps provisional de fam, d’existència una mica primitiva, lliure. L’escola, la mare fent sabó, cercant farina o arròs; el pare lluny i les colles de xiquets corrent i jugant pels camps, cercant nius, furtant fruita, fent harca… La guerra era aquesta vida monòtona, parada, plena d’inconvenients. Però la guerra era «lluny». De vegades, alguna frase («els seguen com el blat»), o havíem sentit tremolar els vidres pel bombardeig d’Alacant, alguns refugiats a Polop, algunes camises roges.

I, primer de tot, la crema de l’església a Benissa (encara em veig dins l’església buida, amb tot de coses escampades, les hòsties que es menjaven, estampetes; i la pila de llibres cremant fora de l’església i al convent).

Potser és aquella vida inconscient, que ara, a distància, sent buida de la realitat que m’envoltava, la que ara vol ampliar-se, aclarir-se, reviure el que no vaig viure més que dins una ignorància, però dotada d’antenes encara vives i intactes.

«Amaguem la farina que vénen a requisar les cases.» Aquell xiquet que jo era encara roda per aquell món dins l’ou de Polop, desmemoriat i famolenc. Ara sé que vaig viure el que no vaig viure; o que ho vaig viure d’una altra manera.

Josep Iborra, Diari 1965-1977. Institució Alfons el Magnànim, pàgs. 240-241.

Més sobre La Flama lobby: una proposta de consum estratègic

Joaquim Iborra ha publicat avui en el Diari La Veu del País Valencià un altre article sobre La Flama lobby, en què exposa una proposta per a lligar l’interès d’empreses i consumidors que comparteixen una sensibilitat per la llengua, convençut que l’activitat diària de les empreses és l’autèntic índex de la normalitat en l’ús social d’una llengua.

Podeu llegir-lo fent clic en aquest enllaç: Una proposta de consum estratègic per a La Flama lobby.

D’alguna manera

A començament d’any vaig comentar en aquest blog Comme il ne faut pas écrire, un llibre d’Antoine Albalat sobre alguns dels defectes que defineixen la mala escriptura (vegeu Com no s’ha d’escriure). Ara em voldria referir a un altre defecte o inconvenient, que no esmentava Albalat. Es tracta dels anomenats mots crossa, aquests mots genèrics que actuen com a falques per a articular una frase o per a lligar una frase amb una altra, i que tendeixen a repetir-se, fins al punt que es converteixen en un tic de l’escriptor. De vegades són adverbis o locucions conjuntives, com ara aleshores i així doncs, que enganxen les frases d’una manera forçada. Per molt que fem servir una locució conjuntiva que expressa conseqüència, posem per cas així doncs, si la frase que introdueix no és una conseqüència lògica de l’anterior, aquesta locució serà en la pràctica una fórmula buida, que només cohesiona el discurs aparentment.

La repetició, a més, enfarfega la redacció, no tant per l’efecte cacofònic, sinó perquè és una repetició gratuïta, que no aporta res. El lector té la sensació que la prosa no avança, que l’autor es mostra incapaç d’entrar en matèria i d’anar al gra d’una vegada. El llibre cau de les mans. La bona notícia és que aquests mots crossa tenen bona solució: en la majoria dels casos hi ha a prou a suprimir-los. L’inconvenient és que són inconscients, i per tant, difícils de detectar pel mateix que els fa servir.

N’hi ha un que em molesta particularment. El trobe sovint fins i tot en els textos d’escriptors distingits. Es tracta d’alguna manera, una falca que s’hauria d’eliminar sempre, sense contemplacions, perquè és buida com una carabassa, i és un signe de ganduleria mental i d’una actitud poc vigilant. Potser tinc la pell molt fina, però… com que d’alguna manera? Hem d’escriure de la manera més precisa, més clara i més concisa possible. Dir-ho d’alguna manera és reconèixer que hem anotat en el paper el primer que ens ha vingut al cap, que sol ser sempre un clixé o altre. Tu ja m’entens! Ja saps què vull dir…