En un pas d’Una cambra pròpia, comentant una novel·la d’una Mary Carmichael, Virginia Woolf escrivia que «sovint les novel·les són més analgèsics que no pas antídots, et fan lliscar per un ensopiment que t’espesseeix en comptes d’animar-te i encendre’t». Unes pàgines més endavant atribuïa a Carmichael peresa intel·lectual i un convencionalisme un pèl excessiu, cosa que explicava la somnolència que produïen els seus escrits. Les novel·les analgèsiques abunden. Són la majoria. Virginia Woolf esmentava com a exemples de novel·les antídot Emma o À la recherche du temps perdu. La lectura d’aquests llibres, deia, «és un curiós entrenament dels sentits; després ho veus tot amb més intensitat; el món sembla haver-se desempallegat de la crosta i s’ha amarat d’una vida més intensa». Josep Pla ho va dir d’una altra manera: les novel·les, per a ser bones, han de ser molt bones. Per tant, com que la majoria de les novel·les no són molt bones, són dolentes, encara que siguen bones. El sil·logisme és impecable. Això no vol dir, però, que siga veritat. Fins i tot, per a eixir del pas, podem sospitar que es tracta d’una insídia, una més, de Pla. I hi ha una altra qüestió, i ara tornem a Woolf. Per a la majoria de la població, un analgèsic sempre serà més agradable que no un antídot. Dormir, i dormir bé, com un soc, és molt bo per a la salut. Novel·listes i lectors poden continuar escrivint i llegint novel·les amb la consciència tranquil·la —adormida.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada