A la setmana que ve, 17 de gener, a les 18,30h, començarà al Centre Octubre, si tot va bé, el III Curs de literatura universal a l’Octubre, dedicat en aquesta ocasió a tres diaris de la literatura catalana del segle XX: El quadern gris de Josep Pla, el Diari 1952-1960 de Joan Fuster i el Diari 1965-1977 de Josep Iborra. Són tres obres fonamentals de la literatura catalana del segle XX, de les més atractives i suggestives. Ja tinc pràcticament enllestit el guió del curs. Queden unes últimes places per si algú encara està interessat a inscriure-s’hi.
En la primera sessió començarem amb El quadern gris, però abans plantejaré unes observacions sobre el diari com a gènere literari que ens seran útils per al comentari d’aquestes tres obres. En primer lloc, que el diari és una forma moderna d’escriptura, encara que sempre hi ha hagut diaris. Però antigament consistien en una sèrie d’anotacions datades, un registre dels afers o de les efemèrides relatius a la vida familiar i social. Tenien una finalitat estrictament utilitària. I no es publicaven. Al segle XIX es van començar a publicar, pòstumament, alguns diaris, com el de Maine de Biran o el de Delacroix. Només al segle XX els autors han publicat en vida els seus.
Sovint es fa servir la denominació «diari íntim» per a referir-se al diari d’un escriptor, com una manera de remarcar el caràcter marcadament personal d’aquest tipus de text. Ara, no tothom entén el mateix per intimitat, i aquesta esdevé més equívoca encara perquè se sol relacionar amb la sinceritat, com si totes dues s’implicassen mútuament. Què vol dir ser sincer? No té res a veure amb el fet de no dir mentides. Un altre aspecte important és la forma dels diaris i els límits d’aquest gènere literari, fluids i una mica arbitraris. Són una sèrie de qüestions que he tocat en Els còmplices i que ara m’agradarà reprendre i aprofundir en relació amb uns diaris concrets.
Els tres diaris que comentarem en aquest curs són molt diferents. El de Josep Iborra, a diferència del de Pla i el de Fuster, és un diari pòstum. El quadern gris i el Diari 1952-1960, en canvi, van ser publicats en vida dels seus autors, i van ser preparats i reelaborats per ells. En realitat, El quadern gris és un diari fictici. Com ha assenyalat Xavier Pla, Josep Pla tria la forma del diari íntim com a estructura formal, com a arquitectura textual, que li permet recuperar uns dietaris d’adolescència i joventut, i reescriure’ls juntament amb altres textos publicats anteriorment, seguint les convencions formals del gènere i tenint sempre en compte un únic eix temàtic: el de l’adveniment d’un jove escriptor al món dels adults i la seua presa de consciència de l’ofici d’escriptor.
Aquest caràcter fictici fa que, en alguna ocasió, El quadern gris grinyole una mica en algun pas. Xavier Febrés ha arribat a afirmar, amb una certa exageració, que «el dietari de joventut tenia una qualitat literària sens dubte balbucejant, però més autèntica i atractiva que no la dissolució dintre d’altres textos inserits per l’autor arran de la redacció que va decidir donar-li el 1966» (vegeu aquesta entrada del seu blog: La frase d’arrencada d’El quadern gris: “Com que hi ha tanta grip”…).
Els tres diaris que comentarem són molt diferents, però al mateix temps presenten més d’un punt de contacte. La seua lectura comparada resulta tan apassionant com instructiva. El diari de Josep Iborra, posterior cronològicament al de Pla i al de Fuster, els té en compte i fa algunes consideracions sobre tots dos, sobretot sobre El quadern gris. També al·ludeix a alguns diaris clàssics de la literatura europea del segle XX, entre els quals el d’André Gide i el de Charles Du Bos. Era una manera d’analitzar el que duia entre mans. Els diaris de Pla i Fuster també contenen textos en què reflexionen sobre alguns aspectes d’aquest gènere literari.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada