Una estada a la Lapònia espanyola

Durant el curs 2021/2022, aprofitant una llicència no retribuïda del seu treball com a professor en un institut, Sergi Durbà es va instal·lar amb la seua família en un poble de la Lapònia espanyola, nom amb què es coneix el territori de la Serralada Celtibèrica que s’estén per deu províncies. Aquesta àrea geogràfica té una densitat de població de les més baixes d’Europa, semblant a la de les Highland d’Escòcia o a la de Lapònia, i d’aquí el nom. El resultat literari d’aquesta estada ha estat El cant de les granotes. Sergi Durbà va guanyar amb aquest llibre, publicat per Onada Edicions, el 17è Premi de Narrativa Vila d’Almassora.

El cant de les granotes, que es presenta com un dietari organitzat en quatre blocs, corresponents a les quatre estacions de l’any, és el relat de l’experiència d’un contrast vital: el pas de la vida al litoral mediterrani, amb la rutina del treball diari, a un lloc on el pas de les estacions encara és molt marcat, on viu molt poca gent, on el paisatge i de la natura hi té una presència obsessionant i on fa un fred intens, sec, que no té res a veure amb la humitat o la frescoreta a què estem acostumats els valencians de la franja costanera. Un poble «enclavat entre roques arenoses i vistes infinites» el nom del qual «preferisc guardar-lo al meu dedins».

Com a dietari, El cant de les granotes té la particularitat d’estar abocat del tot a l’exterior. A penes sabem res de les circumstàncies que viu el seu autor, que dubta a qualificar aquesta obra de «dietari, de llibre de memòries, de ficció feta realitat, o de realitat feta ficció». Cada entrada es planteja com un quadre centrat en un aspecte o altre de l’espai natural, o de la gent que encara hi viu, com ara la sensació d’un temps aturat, «els flocs que cauen de les branques dels pins quan reben un lleuger escamot del vent» o el paisatge clar i brillant, «fosc i llobregós quan s’emporpra sense límits». El títol que encapçala cada una, després de la data, remarca aquesta concentració: petjades, crepuscle, fums, pins, cementeri, tafaneria, fred, gel, neu… Hi ha dos leitmotivs que recorren aquest llibre de cap a cap: el fred —un símbol distintiu d’aquest lloc— i la llenya.

Ací tot em resulta interessant!, exclama Durbà en una de les entrades d’aquest dietari: «La meravella, en qualsevol cas, s’obri pas a cada racó. Un idil·li que durarà anys i que ja no s’esvairà de la memòria, senzillesa innata.» L’idil·lisme, o la tendència a l’idil·lisme, és una de les característiques d’aquest llibre, una conseqüència, potser inevitable, pel contrast amb el lloc d’on ve: «aquesta és la gran diferència amb l’urbs, amb la ciutat que tot ho esborra, on tot és un caos, on tot és un problema, sense el caliu honest de la ruralitat més profunda, allà on el temps s’atura i les hores passen cadencioses, sense cap altra cosa a fer que importe més que contemplar l’estampa hivernal infinita.» Davant la visió nítida i obsessionant d’un cel clapejat d’estrelles, no pot deixar de recordar les que no es poden veure «en les terres on la massificació i l’excés de llum han enriquit els pirates de la hipocresia, el cinisme i la corrupció». Descriu també aquest epicentre de la Lapònia espanyola com «un dels indrets més despoblats però més bonics i lliures d’Europa», «on no hi ha soroll més enllà de les campanes, ni contaminació lumínica ni ambiental allunyada del silenci i la claror de la nit, ni estrés per arribar al lloc de treball. Ni res de res». En aquest no res, s’inclou, per a l’autor, l’absència de l’obligació d’anar a treballar.

Sergi Durbà és molt millor, i molt més convincent, quan descriu que no quan exalta l’harmonia del món rural despoblat. En un pas del seu llibre assenyala que, a l’hora de relacionar-se amb la gent del poble, el millor és callar i escoltar: «no hi ha millor estratègia que l’observació pura i dura». Aquesta observació es pot aplicar també a l’expressió literària d’aquesta experiència.

Quan s’acaba el temps de la seua estada en aquest poble, amb la perspectiva del retorn a la ciutat i, ai!, al treball a l’institut, l’autor es pregunta que li restarà de tot allò. D’una banda, és clar, «un bon grapat d’imatges i sensacions que ja fan solatge al dedins particular de cadascun de nosaltres». De l’altra, i més important encara, aquesta temporada ha actuat com un catalitzador que ha fet sorgir «els desitjos més recòndits i amagats de cadascú, allò que un anhelaria ser mentre la realitat li mostra sovint el camí contrari, la part salvatge i llibertària que tots tenim a dins però que tan sols som capaços de manifestar mentre fem el que ens naix del cor o el que ens dicta el subconscient. Escriure, per exemple, en el meu cas». Aquesta vibració íntima, romàntica, és el que dóna un to particularment intens a aquest llibre.