Experiència i consciència de la literatura

Dimarts passat va tenir lloc la sisena i última sessió del curs de literatura a l’Octubre. En aquesta ocasió vam comentar el paper central que la reflexió sobre la literatura té en el Diari 1965-1977 de Josep Iborra i en el conjunt de la seua obra assagística. En vam destacar, d’entrada, dos conceptes recurrents: l’experiència de la literatura i la consciència de la literatura. Sobre el primer podem llegir en les primeres pàgines del diari, en una entrada del 1965: «Tant la lectura com l’escriptura són una forma de l’experiència de la literatura. Totes les nostres lectures, totes les obres que coneixem, estan virtualment presents tant quan escrivim com quan llegim. Caldria afegir-hi també una experiència de la vida, la nostra. Quan llegim una obra, i més encara quan l’analitzem o critiquem, estem llegint tota la literatura. Igualment intervé tota la nostra vida —una certa manera de sentir i veure el món en «aquest» moment—, condicionat, però, per altres moments anteriors. L’experiència de la literatura és, doncs, una experiència total, un fons difícil d’analitzar, tot i que analitzable amb uns o altres esquemes» (pàg. 23).

Aquesta anàlisi de l’experiència de la literatura es pot retrobar, en la seua forma més extrema, en els crítics impressionistes. Un d’ells, Paul Souday, va dir que la crítica és «la consciència de la literatura», consciència, doncs, «de l’experiència literària d’un lector que esdevé, alhora, escriptor, quan fa un esforç d’atenció i de reflexió per tal de formular-la i comunicar-la» (Una literatura possible, vol. I, pàg. 100). En una altra entrada del Diari, del 1975, Josep Iborra precisava aquesta concepció de la crítica literària amb aquestes paraules: «La literatura és una “crítica de la vida”, s’ha dit. Ho és en la mesura que la representa, l’objectiva, la posa davant els nostres ulls filtrada per l’operació literària. I la crítica té el paper de descobrir i analitzar aquest filtre en relació amb la vida. Una crítica de la crítica, que ha de fer explícit el que hi ha d’implícit, que ha d’aclarir, analitzar, glossar el text de l’autor. La crítica és la consciència de la literatura com aquesta és la consciència de la societat. O la crítica d’aquesta consciència. Literatura i crítica tenen la mateixa arrel: en la vida» (pàgs. 871-872).

Ara, ell tenia ben present que a partir dels anys cinquanta del segle passat s’havia encetat una altra forma d’encarar-se amb les obres literàries. Roland Barthes, un dels principals protagonistes d’aquesta tendència, va acusar la crítica de tradició humanista d’impressionista, de ser una mena de rapsòdia inconnexa, arbitrària i subjectiva. Propugnava, en canvi, una idea sistemàtica de la literatura, inspirada en l’estructuralisme lingüístic i antropològic. Josep Iborra havia publicat el 1967 en la revista Serra d’Or un assaig amb el títol de Crítica i lectura, recollit en Una literatura possible, en el qual al·ludia a una polèmica en què havia intervingut el mateix Barthes en defensa pròpia i de la nouvelle critique. En aquest assaig, que es pot considerar la seua poètica com a crític, Josep Iborra hi afirmava que la funció crítica ha contaminat profundament la funció creadora, fins al punt que totes dues s’han aproximat més i més o, a vegades, s’han confós: «la literatura ha canviat, així, d’aspecte, erosionada i trastocada per aquesta reciprocitat de funcions». Per tant, «l’estatut del crític ha de ser el d’un escriptor. Perquè si l’obra comporta virtualment una multiplicitat de sentits, la tasca del crític serà d’actualizar-ne uns, tot multiplicant al mateix temps l’ambigüitat de l’obra, ja que el llenguatge del crític també és ambigu, obert». En Crítica i lectura retrobem la seua objecció principal als nous crítics: que feien la impressió de ser uns lectors dimitits, perquè no parlaven de l’obra en tant que lectors, de manera que «l’acte de la lectura s’evapora en profit d’unes pretensions especulatives o teòriques inspirades primordialment en les ciències humanes». Per contra, per a ell, «un gran crític era precisament un lector excepcional, qualificat, però lector. La cultura i la sensibilitat, la penetració i tantes qualitats més eren les que feien del lector un crític».

Les reserves que mostrava enfront de la nova crítica són semblants, i responen als mateixos motius, que les que va fer a la crítica literària marxista, sobretot la representada per Lukács, que tant va influir en els medis intel·lectuals del nostre país durant la dècada dels seixanta del segle passat. El seu Diari documenta la lectura a fons d’algunes de les obres del crític hongarès. En un comentari dels seus Assaigs sobre el realisme, a més de remarcar algunes de les contradiccions que presenten les seues reflexions, hi anotava aquesta valoració general: «Segurament, era un home amb talent i amb sensibilitat, i molt sabut, però era un fanàtic, un Sant Pare, pesat, sense esprit, professoral. Mai no escriu una frase brillant, aguda, ni fa cap remarca particular interessant sobre un autor particular. I, tanmateix, diu coses essencials, importants, però sempre “generals”. No és això que se’n diu un escriptor espiritual, lliure» (pàg. 614).

En una altra anotació, del 1970, contraposava dos tipus de crítics, més enllà de la diferenciació entre crítics de tradició humanista, crítics marxistes i practicants de la nouvelle critique. D’una banda, distingia entre els crítics que utilitzen «mediacions» per a parlar de les coses; de l’altra, «els qui pensen d’una manera immediata, directa» (pàg. 297). Hi afegia que aquests últims «no utilitzen les categories d’un sistema determinat, sinó les categories neutrals que han anat constituint la mentalitat d’Occident des del paleolític fins ara. És a dir, es valen d’un patrimoni comú tal com s’ha constituït en el llenguatge normal i no com fan els altres en un llenguatge provisional, artificialment elaborat, “convencional”. La diferència es nota entre la crítica literària d’un crític professional i la d’un autor. Aquest últim és sempre més clar, més directe, més profund» (pàg. 297).

Com a exemple d’un crític que es valia «d’un patrimoni comú tal com s’ha constituït en el llenguatge normal» i que era un lector excepcional i qualificat dins de la tradició cultural humanista, esmentava Albert Thibaudet. Comentant un assaig d’aquest crític francès sobre La symphonie pastorale, de Gide, el definia com «un bon exemple de crítica humanística, ara en decadència. Thibaudet submergeix l’obra dins tota la cultura occidental. Hi ha Plató i l’Evangeli, Descartes i Diderot, Rembrandt i Spinoza, Voltaire i Bergson… I això són uns noms. Però hi ha també un teixit de referències psicològiques, geogràfiques, cinematogràfiques. Fer l’estudi de l’obra és, primerament, establir les relacions de l’obra amb el món de la cultura, establir-ne les analogies i els contrasts. Tot això cal cercar-ho no en una topografia ja establerta, sinó en la topografia de la cultura personal, interior del crític, en què l’obra va sent absorbida, situada en l’esforç de reflexió personal, promogut pel xoc de la introducció d’un nou producte que ha de ser digerit i assimilat a una rica sensibilitat que porta inscrita la memòria d’una cultura, d’una tradició» (pàg. 360). Evidentment, un crític com Thibaudet era per a un Roland Barthes el compendi de totes les aberracions.

Al mateix temps, malgrat totes les objeccions i les reserves que acabe de repassar, Josep Iborra se sentia encuriosit i atret per la nova crítica, sobretot pels qui ell anomenava els nous bizantins, com ara Maurice Blanchot i altres: «La veritat és que em fascinen aquests personatges cabalístics, amb la seua dialèctica de besar-se el cul. L’humus en què neixen i creixen és la part infernal de la literatura i de la filosofia: Sade, Rimbaud, Mallarmé, Hegel, Husserl, Kafka, Bataille. […] Sempre en situacions límit, en l’espai de l’indicible i de la paradoxa…» (pàg. 72). El sentit d’aquesta actitud ambivalent apareix expressat amb claredat en una altra entrada, en què comenta una lectura d’El plaer del text de Roland Barthes: «Mentre el llegia, sentia un reflux intern cap a les posicions tradicionals, tot deixant-me portar, alhora, en direcció contrària, estimulat de tant en tant per algun suggeriment d’aquest home que té una gran imaginació teòrica.» Considerava que «el gust de la tradició és una mica suspecte si no està equilibrat per un gust i una comprensió de les maniobres que es fan per allunyar-nos-en. Això podria servir de pedra de toc de tota defensa de la tradició. Perquè hi ha una feblesa comprensible en aquesta valoració del passat: és un refugi, el gust de sentir-se acomodat, encaixat, davant la incomoditat que representa fer-se càrrec de noves experiències. Però tampoc no es pot cedir massa en la direcció cap a la modernitat. Un peu enrere i un pas avant, continuar, prosseguir, avançar… No deixar-se entabanar massa per qualsevol de les dues fascinacions» (pàgs. 820-821).

Per això, també tenia objeccions a fer a la tradició cultural de l’humanisme, en la qual s’inseria, al cap i a la fi, com a crític literari. Per a ell, aquesta tradició s’havia convertit en una mena de bizantinisme, que detectava en la inseguretat dels intel·lectuals d’arrel humanista, desorientats o perduts enmig de la cultura científica, minoritària i profundament diferenciada, i la cultura de masses, majoritària i homogènia, incapaços de trobar una sortida real als problemes del seu temps. En el seu Diari denuncia en més d’un pas la ignorància i el menyspreu per la ciència de la majoria dels intel·lectuals humanistes. Hi percebia una mena de nostàlgia per un món més simple, més segur ideològicament. En el fons, deia, a aquests intel·lectuals els espanta i els molesta la competència que els fa la ciència i el progrés científic. Voldrien reservar-se un sector autònom, vital, que estaria format per les realitats fonamentals de l’existència humana, dins les quals no pot entrar la ciència.

Un altre motiu de distanciament enfront de la tradició humanista era l’actitud elitista de la majoria dels seus intel·lectuals, enfrontats al que ells consideren una vulgarització de la cultura, conseqüència del fet que els mass media no s’han posat al servei de les minories selectes, sinó de les majories indiscriminades, cosa que ells —les minories— no poden comprendre. Josep Iborra assenyalava que els judicis i comentaris d’aquests intel·lectuals sobre la cultura de masses «sempre parteixen d’un desenfocament fatal. Són sumaris, superficials, ingenus… La realitat se’ls escapa entre els dits. Quan llegesc coses sobre aquest problema, no puc evitar un desfici, un malestar» (pàg. 900).

Per acabar, vam llegir algunes de les mostres de crítica literària d’obres concretes que es poden llegir en el Diari, com ara una sobre la santíssima Trinitat de la literatura —Joyce, Proust i Kafka—, sobre Stendhal, sobre Conrad, o unes altres en què destacava el to personal o la presència personal de l’autor darrere dels seus escrits, que detectava en Fuster, i no en Castellet ni en Ortega; en Pla, i no en Gaziel.

I així hem arribat al final d’aquest curs sobre aquests tres diaris, aquestes tres obres fonamentals de la literatura catalana del segle vint. Ens han servit d’excusa, o de motiu, per a parlar de moltes coses. El comentari comparat d’aquests tres diaris ens ha permès de veure’ls més en relleu, d’una manera més suggestiva. Per damunt de la coincidència de gènere, o de les referències culturals compartides, són les diferències i les peculiaritats de cada un les que són reveladores.