20 de juny de 1968
Aquests esdeveniments estúpids, banals, que es fiquen obsessivament al cervell com un virus i el torturen, reclamant-ne constantment l’atenció, rosegant la vanitat, que fan mal com un òrgan malalt, sofrent. Com evitar-ho? Com oposar-se a aquestes invasions infeccioses que desbaraten l’equilibri nerviós i l’incapaciten per a tot el que no siga la consciència d’aquesta nafra neuròtica?
La impossible actitud estoica. Més aviat hom tendeix a sentir-se emportat per aquesta obsessió, per aquest interès malsà, per ferides idiotes, amplificant-les, cultivant-les, aprofundint-les monòtonament, clavant-les més i més com una idea fixa, revoltant, absorbent. Si almenys fossen idees fecundes! Tot escriptor —tot gran escriptor— és un home d’idees fixes, obsessionants. Aquestes idees són idees mares, amb futur, idees innates. No, però, impactes de petiteses vingudes d’enfora, i que s’agafen als nervis com una llepassa, destruint, paralitzant, torbant tota possibilitat d’acció exterior o interior. Tot això disminueix, només, empobreix, arruïna.
Caldria poder triar el que val pena que ens ocupe i el que no. Poder sentir-se afectat per allò que volem i no pels virus d’una pobra vanitat. Només el dolor que allibera energies —o en tot cas el poder— hauria d’estar permès per a un mateix. Llibertat per al dolor i el plaer. En definitiva, conservar la llibertat per a sentir-se o no afectat pel món, pel seu contacte.
Caldria sortir d’aquesta caverna fosca, buida, inhòspita, que no és un refugi —que és un fals refugi— que no és cap lloc de salvació, sinó de perdició. Sortir, donar-se. Evitar els altres per sistema és, paradoxalment, evitar-se també un mateix, cercar-se inútilment, vanament, és a dir, amb vanitat. Ni fora ni dins de mi, per cercar l’entrada en direcció oposada. I com més em cerque —falsament, vanament— menys em trobe. Només el propi pes, insuportable, anguniós. I els fantasmes invisibles que xuclen la sang. Els paràsits.
Josep Iborra, Diari 1965-1977. Institució Alfons el Magnànim, pàg. 169-170.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada