diumenge, 19 de març del 2023

Una lectura d’un dels poemes de Ferrater que més m’agraden


Ja fa temps, deu anys!, vaig publicar en aquest blog un comentari sobre «Aniversari», un dels poemes de Les dones i els dies de Gabriel Ferrater. Cinc anys més tard, una mica reelaborat i esporgat d’algunes consideracions personals, el vaig publicar en La literatura recordada. 101 contrapunts de lectures. L’any passat, em van demanar que col·laborés en Apadrina un poema, una iniciativa de l’Associació Gabriel Ferrater, que tenia l’objectiu «de posar a l’abast del lector tota la poesia de Gabriel Ferrater comentada per personalitats significatives relacionades o interessades en l’autor i l’obra». Jo no sóc significatiu en res, però sí que estic interessat en Ferrater i la seua obra, de manera que vaig acceptar, i agrair, la invitació.

Reconec que no em vaig calfar massa el cap. Vaig recórrer al comentari d’«Aniversari» publicat en La literatura recordada i el vaig refer una vegada més, ampliant-lo en algun punt i corregint-ne alguna atzagaiada. En les primeres línies afirmava, impertèrrit, que «Aniversari» és «un poema molt breu, de només sis versos». Breu sí que ho és, però no té sis versos, sinó vuit!, i això de «només sis versos», crec que sobra. D’aquesta badada me n’he adonat, certament, però… i de les que encara se’m deuen haver passat per alt? No m’agrada rellegir el que he publicat.

Per raons que desconec, sembla que el projecte Apadrina un poema s’ha interromput o paralitzat. Com que aquesta tercera versió del meu comentari no s’ha arribat a publicar en el web de l’Associació Gabriel Ferrater, la publique ara aquí. De pas, he aprofitat per a refer-la de nou. Deu tractar-se d’un vici. Si aquesta vegada he comptat bé, és la quarta versió. Aquí la teniu:

«Aniversari», de Gabriel Ferrater (unes notes de lectura)

ANIVERSARI

Ja l’any quaranta dels meus anys
jeu fosc a dues carboneres,
ribotat. El munt d’encenalls
se l’han partit la marmanyera
memòria, la mentidera,
i l’oblit, el drapaire mut.
L’una en farà curtes fogueres,
l’altre, caliu d’inquietud.



Jordi Amat ha observat en la seua biografia de Ferrater (Vèncer la por. Vida de Gabriel Ferrater. Edicions 62, Barcelona, pp. 217-218) que un bon grapat de poemes de Les dones i els dies al·ludeixen a dates i aniversaris: «A “In memoriam” recordava que tenia catorze anys, a “Floral” rememora la primavera de 1952 i explicita que aleshores va fer trenta anys. La imatge dels “trenta-set horitzons rectes i prims” de “Cambra de tardor” es refereix a una persiana, però coincideix amb l’edat que tenia quan va escriure el poema. A “Any” torna a ser explícit: “Mil nou-cents seixanta-dos. / Avui, primer de gener…” » Amat esmenta també «Helena», un poema que celebra els vint anys de la filla d’un matrimoni amic, «Prop dels dinou», un altre poema per a felicitar l’aniversari, en aquest d’una alumna i, finalment, «Xifra», adreçat a la dona estimada, on recorda la nit en què ella tenia 7.765 dies de vida: vint-i-un anys, tres mesos i deu dies. Per a Amat, aquesta fixació de Ferrater es pot relacionar, d’una banda, amb la seua fascinació per la joventut i, de l’altra, «amb l’ombra d’aquella edat que s’anava acostant i que ja havia dit que, abans d’arribar-hi, suïcidi».

Curiosament, no inclou «Aniversari» en aquesta llista. No passa res. Però m’ha estranyat que l’haja passat per alt, perquè és un dels poemes que més m’agraden de Ferrater, per la seua concisió i intensitat, per la imaginació i precisió de les imatges, pel seu caràcter d’observació moral —és a dir, intel·ligent—, pel refús a l’efusió lírica i sentimental. També, per la seua transparència. Enric Blanes ha escrit en el seu blog que aquest poema «deu ser dels de lectura més senzilla de Gabriel Ferrater. El copsem sense dificultats ni equívocs. Però no és pas un poema anodí, simple». De fet, demana una lectura ben atenta i concentrada.

En el primer vers d’«Aniversari» —«Ja l’any quaranta dels meus anys…»— Narcís Garolera hi ha detectat un ressò clar i intencionat del vers amb què comença Le Testament de François Villon, poeta ben conegut i apreciat per Ferrater: «En l’an trentiesme de mon aage… » (Els Marges, número 121, p. 61). Els tres versos inicials d’«Aniversari» introdueixen la metàfora entorn de la qual gira tot el poema. L’«any quaranta dels meus anys» es compara, d’entrada, a un munt de llenya, que «jeu fosc a dues carboneres». El que abans estava viu, el que era un arbre o en formava part, ara és fusta morta. El primer mot del tercer vers, «ribotat», afegeix un matís a aquesta imatge: l’any que ha passat ha estat reduït a un munt d’encenalls. La imatge adquireix més complexitat encara perquè les dues carboneres del segon vers són al seu torn una metàfora de la memòria i l’oblit. Entre totes dues s’han repartit el munt d’encenalls de «l’any quaranta dels meus anys»: «El munt d’encenalls / se l’han partit la marmanyera / memòria, la mentidera, / i l’oblit, el drapaire mut».


La referència a la memòria en els versos quart i cinquè hi apareix acompanyada de dos adjectius, «marmanyera» i «mentidera», que la personifiquen. Tots dos apunten a l’efecte falsejador del record. Els records, de més a més, sempre són secundaris, de segona mà, revenuts a la menuda: són records de records, de manera que cada vegada s’allunyen més del punt inicial. La imatge de la fotografia es fa cada vegada més esvaïda. El falsejament del passat per part de la memòria és només una de les cares de la problemàtica moral que es planteja en «Aniversari», perquè hi ha també la incapacitat de connectar amb el propi passat, de reconèixer en la pròpia vida una mena de fil conductor i no una juxtaposició de fets que, simplement, han passat. O de trencar del tot amb ell. Del «munt d’encenalls» —metàfora del que resta en el record dels anys passats— la memòria en farà «curtes fogueres», una altra metàfora igualment precisa i suggestiva: la foguera —el record— il·lumina i escalfa, però també crema, destrueix i esborra. Les fogueres són «curtes», moments del passat que incideixen breument en el present sense arribar a establir-hi un sentiment de continuïtat.

D’altra banda, l’oblit és un «drapaire mut»: arreplega i retira tot allò que ja no serveix, tots els escrits del passat que no llegirà ningú, la memòria abolida. Però l’oblit, o allò que en diem oblit, continua actuant com un «caliu d’inquietud»: d’insatisfacció, d’angoixa, de recança… Paradoxalment, com li agradava remarcar a Borges, l’oblit pot ser una forma profunda de la memòria, que es pot manifestar, d’una manera sorda, com una sensació d’inquietud.

Després del caliu arriba, finalment, la cendra: molts records també prescriuen o caduquen. Però en «Aniversari» hi ha una tensió entre memòria i oblit que no es resol. L’aniversari a què fa referència el títol no es lliga amb una conclusió, amb un punt d’arribada o amb el tancament d’una etapa. El passat s’arrossega inacabat, pendent, com una anotació, com més va més rebregada, que guardem a la butxaca. La inquietud rosega la vida personal, la qual s’assembla a un projecte que ha quedat a mig fer, entre les dones i els dies, entre les relacions amb els altres i el pas del temps.

A més d’«Aniversari», hi ha uns altres poemes de Les dones i els dies que expressen un sentiment semblant d’estranyesa davant el pas del temps. Recorde, sobretot, «Mala memòria» i «Floral». Els versos cinquè i sisè d’aquest últim al·ludeixen també a un aniversari: «Vaig fer / trenta anys, que també em semblen prematurs». De nou, la inquietud que produeix el desajustament entre el temps cronològic i el temps personal. Les edats de la vida humana no sempre se succeeixen ordenadament. De vegades no s’acaben de clausurar del tot i s’encavalquen les unes amb les altres; continuen actuant en l’actitud moral de la persona, complicant-la, en un equilibri inestable entre memòria i oblit. En la història social i política ocorre una cosa semblant. A quantes societats pertany cada individu?, es preguntava Antonio Gramsci en una de les cartes que va escriure des de la presó. I, cadascun de nosaltres, continuava, ¿no fa esforços constantment per unificar la seua concepció del món, en la qual encara subsisteixen bocins heterogenis de mons culturals fossilitzats?

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada