Divendres passat vaig passar el matí a Sueca, a la Casa Fuster. Prèviament, havia sol·licitat autorització a Enric Alforja, tècnic que supervisa el Centre de Documentació de l’Espai Fuster, per a accedir a l’arxiu de Josep Garcia Richart, dipositat allí juntament amb la seua biblioteca. Volia acabar de transcriure set quaderns seus que contenen diverses anotacions de dietari. La lletra manuscrita, que em costa de desxifrar, em fa avançar a poc a poc.
Vaig aprofitar també l’ocasió, i l’amabilitat d’Enric Alforja, per a satisfer una curiositat meua de feia temps: fullejar els llibres d’Antonio Gramsci que tenia Fuster. Els motius d’aquesta curiositat no vénen al cas. No tractaré tampoc, ara, la influència de Gramsci en Fuster. No és fàcil precisar-la, sobretot en els seus assaigs sobre literatura, que és justament el punt que m’interessa. Igual que va fer amb altres autors que va llegir a fons, Fuster es va referir sovint a Gramsci, però el va citar poc, o no gens. Fuster trobava en la seua obra, crec, tota una sèrie de motius que li resultaven molt suggestius i un incentiu per a la consideració d’enfocaments que no se solen tenir en compte. Una vegada va dir que Gramsci era una mina. Ho és. Però divendres passat només volia comprovar, fins on això és possible, què va llegir Fuster de Gramsci i quan ho va llegir o a partir de quan. El que més em desperta la curiositat dels escriptors que admire són les seues lectures.
Alforja em va advertir que la biblioteca de Fuster està encara en procés de catalogació. En aquest moment n’hi ha 14.000 llibres catalogats, d’un total de 21.000. Uns dies abans, m’havia enviat per correu electrònic una relació d’onze títols, resultat d’una cerca en la base de dades, tant d’obres del mateix Gramsci com d’altres autors sobre ell. Divendres, només arribar, vaig demanar a Alforja si els podia consultar. Volia fullejar-los, i comprovar si estaven subratllats o contenien alguna anotació, que és la prova més clara, per a mi, que un llibre ha estat efectivament llegit i, sobretot, que ha interessat a qui l’ha llegit. Enric Alforja me’ls va portar de seguida en un carret.
Allí hi havia, en primer lloc, Cultura i literatura, un recull d’escrits extrets dels Quaderni del carcere que va publicar Edicions 62 el 1966 en traducció al català de Jordi Solé-Tura. Estava profusament subratllat. Va ser, segurament, el primer llibre de Gramsci que va llegir Fuster, encara que ja tingués alguna notícia indirecta d’aquest intel·lectual o n’hagués llegit alguna cosa solta. La primera vegada que Fuster es va referir a Gramsci en un mitjà públic va ser el 1966, com ara en els tres articles breus que va publicar el mateix any a Destino: Primera nota sobre Gramsci (22/10/1966), Críticos y crítica (05/11/1966) i Última nota sobre Gramsci (12/11/1966). Tots tres es poden consultar en línia en el web del Centre de Documentació de l’Espai Fuster (vegeu Articles digitalitzats). Fuster afirmava en Críticos y crítica que el llibre que acabava de publicar Edicions 62 «está destinado a ser útil a muchos niveles —incluso al político—, lo será, sobre todo, en la teoría y la práctica de eso que llamamos crítica literaria. Buena falta nos hacen, por cierto, estímulos tan sugestivos y vivaces como puede serlo el de Gramsci». En Última nota sobre Gramsci, el tercer i últim article de la sèrie, assenyalava que «el caso es que Gramsci fue un intelectual marxista de pies a cabeza. Pero lo fue de un estilo un poco especial. Los familiarizados en la materia me entenderán rápidamente si preciso que no se parecía demasiado a Lukács… ni a Pierre Daix. El marxismo, como toda doctrina perdurable, ha engendrado su propia “escolástica”, con el repertorio íntegro de tics característicos de cualquier “escolástica”. El mismo Lukács, tan robusto y personal en sus concepciones, no deja de incurrir en los más baratos expedientes del “acolitismo”: argumentos de autoridad, terminología maquinal, “odium theologicum”, reiteración de clisés interpretativos, fondo sistemáticamente apologético, etcétera. Antonio Gramsci supo o pudo evitar estos escollos». Concloïa que Gramsci «resulta un modelo de lo que podría ser una “crítica marxista” desembarazada y ágil, sin biblias ni coranes que apuntalen a cada momento la opinión».
El desembre d’aquell mateix any, en una entrevista que li van fer en castellà, a la pregunta de quins eren els dos últims autors que li havien agradat més, Fuster responia que «Jordi Nadal, en un libro de demografía, y Gramsci que es un hombre para nosotros mucho más asequible que el envarado Lukács» (reproduïda en De viva veu, volum que recull les entrevistes a Fuster, recopilades i editades per Isidre Crespo, p. 71-73). A penes un any més tard, tornava a expressar la seua admiració per l’intel·lectual sard en la resposta a un qüestionari que la revista Nous horitzons (11, tercer trimestre / 1967) va proposar a diversos intel·lectuals en commemoració dels trenta anys de la seua mort (rerproduït en De viva veu, p. 101-102). Fuster assenyalava que la publicació de Cultura i literatura representava per al públic lector català, «una descoberta tardana, però amb un enorme potencial d’eficàcia». A més, remarcava que «per als intel·lectuals confessionalment marxistes, Gramsci pot servir de model d’honestedat metodològica, de llibertat en la investigació i en l’anàlisi, de fidelitat a un concepte “nacional-popular” de la cultura. Per als no marxistes —en descarto els “anti”—, era això mateix, i més encara, el resultat d’una experiència fecunda en suggestions i en troballes precioses, que es brinda com a contrast i com a paradigma. I per a marxistes i no marxistes, Gramsci és, o hauria de ser, sobretot, un estímul o un guia per a acostumar-nos a enfocar els problemes literaris en funció de les realitats més concretes i fonamentals». I acabava amb aquestes paraules: «Jo no sóc marxista. Probablement, ja sóc massa vell per a arribar a fer-me marxista. Però la lectura de Gramsci m’ha produït un gran efecte, i positiu. Molt més que Plekhànov, que Lukács, que Garaudy, que Goldmann. Salvant quantes distàncies calgui salvar, el poso al costat de Brecht. És una preferència personal, naturalment». Al costat de Brecht. És un gran elogi.
El 1967, Josep Iborra també es feia ressò en el seu Diari 1965-1977 de la lectura de Cultura i literatura i l’aprofitava per a escriure una reflexió sobre el concepte de literatura popular o nacional de Gramsci (p. 84-86). En una altra entrada, del 1973, Josep Iborra contraposava Brecht a crítics marxistes com Lukács i Ernst Fischer. Enfront d’aquests, Brecht se li apareixia «més simpàtic, menys pedant, més acceptable, i per això, també amb el picant de l’heretgia. Més brillant» (p. 538). Com Gramsci.
Vaig continuar fullejant els llibres de Fuster que tenia al carret. Hi havia també El príncep modern, una altra tria dels Quaderni, traduïda, com l’anterior, per Solé-Tura i publicada per Edicions 62 el 1968. L’exemplar està subratllat. Un altre dels llibres que mostrava una lectura atenta —subratllada, si més no—, era un assaig d’un autor francès, Jean-Marc Piotte, La pensée politique de Gramsci, publicat el 1970. I del mateix Gramsci, en italià, Gli intellettuali e l’organizzazione della cultura, publicat per Einaudi el 1966, una altra tria dels Quaderni, també molt subratllat. Finalment, vaig comprovar que Fuster tenia l’edició completa dels Quaderni del carcere en els quatre gruixuts volums publicats per Einaudi, en una reimpressió del 1975, i les Lettere del carcere. Segurament aquests llibres li van arribar a Fuster via Raimon. Els tres primers volums estan subratllats, excepte el quart, que conté diversos índexs per a orientar-se en la selva dels anteriors. L’edicio de les Lettere és del 1972. No té cap marca de lectura.
A més de subratllar els llibres que més li interessaven, Fuster solia fer-ne fitxes. No n’hi ha, dels llibres de Gramsci. Però Enric Alforja va escarbar una mica entre les dels autors que comencen per g i en va trobar una sobre Gramsci, una només, manuscrita, que vaig fotografiar. És aquesta:
I aquí en teniu la transcripció:
«Superstició de les paraules
Gramsci: eludeix el vocabulari marxista. Per això ha tingut menys audiència entre els seus que altres escriptors menys marxistes que ell, però experts en els trucs verbals.
El comentari francès.»
Superstició de les paraules, els trucs verbals… Al lleó se’l coneix per l’urpa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada